VALL DE LLÀGRIMES.
Compleix 79 anys aquest mes. Ja fa més de deu anys que la visito. Menuda, xerraire, vídua, des de que la vaig veure per primera vegada. Te un pulmó assecat, destruït. Deuria tenir una pneumònia, no crec que una tuberculosi (el pulmó dret intacte) que deuria patir als començaments dels quaranta, època preantibiotica i que la deurien tractar amb ventoses.
Miraculosament, quasi mai es complica, i encara que expectora diàriament no es cansa i no ha tingut mai cap hemorràgia.
Qualsevol metge que la veiés per primera vegada, l'ingressaria immediatament, però, com es diu, fa la viu-viu.
Les penes que té son de l'anima. Sempre pateix.
Fa una dotzena d'anys havia de cuidar la mare que va arribar als 100 anys, i que segons diu la tractava despòticament.
Del marit, diu que mai varen fer un viatge ni varen fer vacances.
-"Vostè creu que això es viure? "-, m'inquiria.
Finalment la mare va morir, com he dit, a més de cent anys.
Ara té altres problemes, els fills benestants abans, progressivament s’estan arruïnant. Un dels dos ven cotxes de segons mà, s'ha divorciat i l'ex jove no li deixa veure els néts. L'altre fill, amb un ronyo trasplantat, viu amb complicacions del ronyó sà amb una pedra immensa que l'obliga a anar amb una apertura a l'exterior del seu ronyó, amb bolquers, tractaments cars i amb una pensió escassa.
Ella té una pensió escassa de menys de 800 € i a sobre, per si fos poc, l'assistenta social no li fa cas per què el seu domicili està a prop del Turó Parc, diu que en un pis de no més de 90 m2 , record d'antic benestar.
No té amigues, sempre vesteix igual, no m'he comprat una peça de roba des de fa mes de 20 anys...
Ve a la consulta a enraonar, primer amb la meva secretària i després amb mi.
-"Cregui’m doctor, que visc pels meus fills, sinó voldria morir-me.
I a més, doctor, ho ha vist, aquest nens que arriben a Europa, ningú no els vol, i que es moren a la platja. Si jo pogués ajudar los..."-
De petit, quant em feien resar, no se si la "salve", no entenia l’expressió: "aquesta vall de llàgrimes".
Miraculosament, quasi mai es complica, i encara que expectora diàriament no es cansa i no ha tingut mai cap hemorràgia.
Qualsevol metge que la veiés per primera vegada, l'ingressaria immediatament, però, com es diu, fa la viu-viu.
Les penes que té son de l'anima. Sempre pateix.
Fa una dotzena d'anys havia de cuidar la mare que va arribar als 100 anys, i que segons diu la tractava despòticament.
Del marit, diu que mai varen fer un viatge ni varen fer vacances.
-"Vostè creu que això es viure? "-, m'inquiria.
Ara té altres problemes, els fills benestants abans, progressivament s’estan arruïnant. Un dels dos ven cotxes de segons mà, s'ha divorciat i l'ex jove no li deixa veure els néts. L'altre fill, amb un ronyo trasplantat, viu amb complicacions del ronyó sà amb una pedra immensa que l'obliga a anar amb una apertura a l'exterior del seu ronyó, amb bolquers, tractaments cars i amb una pensió escassa.
Ella té una pensió escassa de menys de 800 € i a sobre, per si fos poc, l'assistenta social no li fa cas per què el seu domicili està a prop del Turó Parc, diu que en un pis de no més de 90 m2 , record d'antic benestar.
No té amigues, sempre vesteix igual, no m'he comprat una peça de roba des de fa mes de 20 anys...
Ve a la consulta a enraonar, primer amb la meva secretària i després amb mi.
-"Cregui’m doctor, que visc pels meus fills, sinó voldria morir-me.
I a més, doctor, ho ha vist, aquest nens que arriben a Europa, ningú no els vol, i que es moren a la platja. Si jo pogués ajudar los..."-
De petit, quant em feien resar, no se si la "salve", no entenia l’expressió: "aquesta vall de llàgrimes".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada