RONCS.

Va venir a veurem una parella, que viu a temps parcial a Barcelona, probablement  pels negocis del marit que l’obliguen a viatjar contínuament a altres ciutats. 
Molt educats els dos, ell d’origen germànic és enorme, colossal, immens, en estatura, amplada i també en obesitat.
Ella, molt i molt prima, nòrdica, em recordava la sèrie de la 
"Pipi Calzaslargas" que jo havia vist a la tele en blanc i negre feia  més de 40 anys.
Consulten per apnees. És un cas típic.
A la història clínica, res de no esperable.
-"Sap el seu pes?"-
-"No amb exactitud, sé que estic per sobre dels 150 kg."-
-"Expliquis, que vol dir amb això?"-
-"La bàscula que jo tenia mesurava fins el límit de 150 kg,  i ja fa mesos que la vaig trencar, per això crec que supero els 150."-
-"Hipertensió?"-
-"Controlada."-
-"S'adorm amb facilitat?"-
-"Si, per això venim. M’adormo molt sovint al volant, i ja he tingut un petit accident per aquest motiu."-
-"Ronca?"-
-"Si, clar, molt, moltíssim"-, diu l'esposa.
-"No li molesta?"-
-"No especialment."-
-"??? que dormen en habitacions separades?"-
-"No, no."-
-"Doncs, taps?"-
-"No, no. Nosaltres dormim en un llit molt gran, i tenim 5 buldogs francesos que també dormen al llit. "-
-"Els 5 buldogs junts ronquen molt més que el meu marit!!"-

No vaig saber que dir.
Quant torni a escriure una publicació sobre el tractament del ronc, afegiré la compra de buldogs francesos.

Vam estudiar el pacient i vam tractar-lo. 
És un home disciplinat i està perdent pes.
-"Han comprat una bascula?"-
-"Si, si, ara peso 138 kg."-