THE SOUND OF SILENCE.
L'altre
vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i
dels "camps".
Cantava
Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon
varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els
dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En
el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb
cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.
La
veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar
cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic
i poètic, amb el públic.
Jo
esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que
havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La
lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris,
psicodèlics, i onírics.
En
algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis
vívids.
I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci
Però
parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer
grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un
creixement silenciós.
En
general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant
els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius
Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç
àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara".
Vençuda la
tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan
Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible
vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort
blanca".
Contra
tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no
ens hi enamorem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada