divendres, 1 de febrer de 2019

LA SÍNDROME DE LADY WINDERMERE.

Ell uns setanta, ella uns 67 anys. 
Educats, mudats, ell antic empresari tèxtil, ella vestida amb brusa ampla per dissimular el sobrepès.
Gairebé  els estava acomiadant després de visitar-la. D’això fa uns deu anys.
Darrera pregunta:
-"A l’adolescència o a la joventut, vostè havia passat alguna temporada llarga estant excessivament prima, menjant molt poc, el que ara en diríem anorèxia?"-
-"No doctor, mai, mai,  com se li pot acudir?"-

Jo ja tenia el resultat del cultiu de l’esput i del TAC de la pacient.
Amb sorpresa, vaig veure com el marit dissimuladament es posava darrera de la seva dona, i amb les mans i la cara em feia gests de que efectivament, ella havia patit de jove, el que ara en diríem una anorèxia nerviosa.
La malalta tenia bronquièctasis de la língula i del lòbul mig, i un esput positiu per Mycobacterium Avium.
D’aquesta combinació clínica, se n’ha dit Síndrome de Lady Windermere.
Fou al 1992 que el Dr Reich, després d’haver-ne vist una mitja dotzena de casos similars, va observar que aquella forma de presentació era més pròpia de dones que no d’homes. 
Per explicar aquest predomini femení, ideà la teoria de que les dones, per convencions socials, retenien i amagaven els seus esputs, i molt forçadament li va posar el nom de la Síndrome de Lady Windermere, per analogia amb l’obre de teatre de l’Oscar Wilde, a on les dames utilitzaven els seus ventalls per dissimular l’expectoració. 
La devoció del Dr.Reich per Oscar Wilde deuria ser màxima, i fins i tot en el seu treball publicat, cita literalment:
“How do you do lord Darlington? No I can’t shake hands with you. My hands are all wet with the roses”(1). La dama s’excusa amb la jardineria per dissimular les restes d’expectoració que li ha quedat a les mans.

Nosaltres, la Dra. Portillo i jo, després de veure’n molts casos, vam elaborar una hipòtesi alternativa a la del Reich, i fou la següent:
Buscant un element diferencial de comportament entre els dos gèneres, i analitzant les característiques morfològiques de les pacients, vam concloure que existien prou elements per pensar que en el passat havien tingut llargs períodes d’anorèxia o be altres trastorns alimentaris.
El mecanisme per el  qual es produiria la malaltia, seria per una disminució de “defenses“, descens dels limfòcits CD4, augmentant la susceptibilitat d’aquestes pacients a ser colonitzades per a mycobacteris ambientals.
Aquesta  colonització seria de baixa intensitat i nomes al cap dels anys desenvoluparien la malaltia. 
Això ho vàrem publicar el 2011, la Dra. Portillo i jo, a la revista “Medical Hypotheses”.

Ja estàvem a la porta.
-"Tens raó Teresa, jo mai t’he vist prima.Per quant serà el control doctor?"-
-"D’aquí a 4 setmanes."

Encara el marit al passar pel meu costat, dissimuladament murmurar: "el que m’ha fet patir aquesta dona..."


(1)Como està Lord Darlington?
No, no puc donar-li la ma , les meves mans estan humides per les roses.