diumenge, 2 d’agost de 2020

HISTORIES DE COVID 19 (4).

Dilluns mati, 13 de juliol, primer pacient, caminar elegant, ben arreglada, sense cap luxe, ulls clars, prima, més de 1,70, no passarà de 60 kg.

-"Hola, bon dia. Abans de res li faré la història clínica: Quants anys té?"-
-"75 anys"-
-"Ha fumat mai?"-
-"No, no, mai."-
-"Quina professió?"-
-"He sigut professora d'història a la Universitat."-
-"Practica o ha practicat algun esport?"-
-"No, però sóc molt caminadora. Sóc de pagès, nosaltres caminem molt."-
-"D'on és?"-
-"Soc de...l'Anoia."-
-"Vau està confinats?"
-"No, a nosaltres no ens va arribar el confinament."-
-"Pren algun medicament?"-
-"No, no."-

Sense quasi mirar- la:
-"Jo també sóc de l'Anoia, d'Igualada i d'Òdena, i també son caminador. Ha tingut alguna malaltia?"-
-"Cap d'important."-
-"Que és el que li passa? per què ve?"-
-"M'envia una pneumòloga d'Igualada."-
-"La Dra. X.?"-
-"Si."-
-"Ah, si, és molt bona professional, ha estat resident meva. Però quins símptomes té vostè?"-
-"No sabria dir-li. He perdut pes, el metge de família em va fer una radiografia de tòrax i es veu que no ha sigut normal. Vaig anar a l'especialista."-
-"Que li va dir la pneumòloga?"-
-"Que tinc fibrosi pulmonar, però que és, una fibrosi rara?"-
-"Es cansa el caminar?"-
-"No. Pujo tres pisos sense cansar-me i camino diàriament més de deu kilòmetres."-

La pneumòloga, me la dirigia amb una breu nota de fibrosi pulmonar a estudiar.

-"Suposo que no ha tingut la covid 19?"-
-"No, no, que va, impossible. Em vaig autoconfinar sola durant quatre mesos, i em feia portar el menjar. Després gairebé no he tingut contacte amb ningú."-
-"Doncs miri, farem el següent, com que li haig de fer un estudi de la funció respiratòria que consisteix en respirar profundament i exhalar l'aire amb força vàries vegades. És una prova amb molt de risc per la persona que la fa, i per això li demano que es faci primer una serologia de la covid, ara, i demà passat li farem l’estudi respiratori. Encara que li sembli impossible, vostè també podria ser covid positiva."-

A casa em vaig mirar el Cd del TAC que li havien fet. Tenia línies de fibrosi pels dos pulmons, i imatges en "panal" o rusc, només a les bores de les bases, que indicaven fibrosi.

Dimecres, a mig mati:
-"Bon dia, vostè tenia tota la raó doctor, sóc positiva de la covid. Tinc la IgG positiva i la IgM negativa. Encara no m'ho puc creure, si no vaig enlloc!!, com li pogut agafar?"-
-"Pensi. Pensi en les vegades que va anar a Igualada. Això li ve almenys des de febrer."-
-"Ara que ho diu, a finals de febrer vaig anar a l'Hospital d'Igualada a visitar una amiga meva."-
-"Doncs ja ho tenim, allà es va infectar."-
-"Però no vaig tenir cap símptoma!"-
-"És una malaltia molt variable, i pot ser difícil de diagnosticar quan és atípica."-

Adreçant-me a la tècnica: 
-"Si us plau, li vols fer l'espirometria?, tranquil·la que no és contagiosa."-

Al cap de poc veia el resultat, la funció respiratòria va sortir normal.

Vam distendre'ns.
-"Tu ets del 45 i jo del 44. Jo vaig anar als Escolapis, potser tu anaves a les Escolàpies?"-
-"No, no! A l’escola pública del meu poble."-
-"Potser alguna vegada ens havíem creuat a la rambla..."-
-"No és impossible..."-

I aleshores, la malalta després d'un minut de silenci em diu: 
-"Em va passar una cosa molt rara doctor, fa uns mesos, a la nit tenia pessigolles a les cames i l'endemà se'm fonia la musculatura. M'ha passat a tot el cos. Ara em veus prima com una canya, però fins fa poc, jo era molt atlètica, amb una bona massa muscular a cames i braços, ara han desaparegut."-
-"Perquè no m'ho vas dir el primer dia?"-
-"Vaig pensar que em prendries per boja."-
-"Doncs és un símptoma típic de Covid 19."-
-"Els teus pulmons són com un cotxe amb la carrosseria ratllada i el motor que funciona bé. Hem d'evitar que s'estengui."-
-"Podem?"-
-"Crec que si, fes aquest tractament i ens veiem en quatres setmanes."-

Ja ens acomiadàvem, l'acompanyava a la porta.
-"Per curiositat, quina especialitat d'història és la teva?"-
-"La contemporània."-
-"Algun motiu?"-
-"Si, el meu pare va estar al camp de concentració d'Argelers, ho vaig considerar un deure."-

dilluns, 22 de juny de 2020

HISTORIES DE COVID19 (3).


En aquests temps de pandèmia no he estat a primera línia, tot i que en diverses ocasions de la meva professió hi havia estat. D'haver-hi estat, haguera tingut molta por, però sense pànic.

En dies previs al confinament havia vist a la consulta alguns probables Covid19, no diagnosticats amb certesa per la dificultat de fer tests.

Durant el primer mes de confinament vaig reposar molt, cada setmana esperava els dijous i els divendres, que eren els dies que sortien el NEJM i el Lancet, per informar-me de les últimes notícies. El meu interès també estava motivat per la visita d’un pacient el darrer dia abans de l’estat d’alarma, posteriorment confirmat Covid, que m’havia estossegat amb zero distanciament social.

Vaig defensar a Linkedin la Hidroxicloroquina com medicament de primera fase després d’haver llegit un article del doctor marsellès Didier Raoult, barreja de post-hippy, pirata, fetiller i savi. 

Curiosament el treball de Raoult s’havia basat en un estudi virològic propiciat pel NIH i publicat el 2005 al AJRCCM, i que ningú estava citant! Deu meu, tant costa buscar la literatura del 2005, quan tothom recorda perfectament el “Pon de Replay” de la Rihanna, del 2005.
També defensava els corticoides a dosis altes a la segona fase, ara simplificats com Dexametasona, ja que les analogies amb el Distress (ARDS) ho feien aconsellable.

Retrocedint l'any 1964, a l'Hospital Clínic, mai oblidaré el bolus de 1000 mg. de prednisona a una pacient amb els pulmons blancs, l'endemà de què se m'hagués mort un malalt similar, un estudiant d'econòmiques, tractat amb nor-adrenalina. Jo aleshores era un estudiant de 4rt, fent guàrdies de Medicina.

Durant aquests dies de rigorós confinament, he llegit només medicina, he escoltat poca música, no veig series, he repassat els records que el cervell ens esborra i he fruit de la bellesa dels canvis de llum fins a l'hora foscant, al pati de casa.

A partir del segon mes he fet visita telemàtica, preferentment telefònica.
Gràcies a això he vist molts malalts amb post-Covid, entre altres patologies.
Els pacients que ho necessitaven es feien un TAC i un test en 24 h, i entre la meva dona que és radiòleg i jo orientàvem el diagnòstic. Aquest és el tàndem ideal pneumològic: pneumòleg/radiòleg. Estic satisfet de la feina feta.

Un dia, a les 19 h em truquen.
-"Em dic..., soc el fill d’un senyor ja gran que vostè va visitar un dia fa un parell d’anys. Es ex fumador i pateix dels pulmons."-
-"Quina edat té?"-
-"87 anys."-
-"D’acord, continua, continua."-
-"El meu pare està a una residència, a una residència cara, de la part alta de BCN. M’han avisat  que ha agafat el Covid19 i em diuen que als hospitals no hi ha lloc, i s’han negat a traslladar-lo."-
-"Està tot tant ple..., i aleshores que puc fer?"-
-"Me l’emportat amb el cotxe quasi per la força. De moment he anat a dos hospitals (un públic i un privat) i me l’han rebutjat per falta de llits. Voldria que vostè m’ajudes."-
-"Ho intento i et dic alguna cosa."-

Vaig parlar amb un tercer hospital, sabia que si podien l’ingressarien. Em van dir que ho mirarien i em dirien alguna cosa, però a les 20,30 h. em varen comunicar que l’únic llit vuit l’acabaven d‘ocupar.

Truco al fill i li explico la situació.
-"Que faig?, estic gairebé a la porta de l’Hospital X."-
-"No, no, aquest no té l’ingressaran. Millor proba a l’Hospital Y, que faré una trucada a urgències."-

A prop de les 22h em sona el mòbil.
-"Una altra vegada sóc jo. Estem a urgències de l’hospital que vostè m’ha dit, me l’estan visitant i l’ingressen."-
-"Ah, molt bé, que vagi tot bé."-

Des de fa 15 dies ja estic fent visites presencials, les “normals”. 
Entra somrient un home, d’enraonar un mica “pijo”, conduint una cadira de rodes amb un pacient gran, tapat fins el coll, bronzejat, molt prim, ulls vius.
-"Se’n recorda de nosaltres?, ...un vespre."-
-"Si, ara hi caic. Com està?"-
-"Molt bé"- , i de sota el llençol van sortir dos dits fent el signe de la victorià. També va ensenyar el puny d’una camisa perfectament blanca i neta. 
El fill: -"Esta molt bé, fins i tot manté el sentit de l’humor de sempre. M’ha costat que no entres al despatx fent el fantasma."-

Vaig riure. Jo també tinc sentit de l’humor. Dilluns vinent el veuré amb analítica i TAC. Les mascaretes ens recordaven que no podíem fer efusions emotives.

Arribo a casa, poso la tele i veig les cues per menjar a Santa Anna, i la següent noticia on s’aplaudeix la generositat de l’Estat per haver aconseguit “l’ingrés mínim vital”. La mirada es creua amb el llibre de Rutge Bregman, “ Utopia per a realistes”.
Aixeco el cap davant del mirall de la sala, i veig els núvols d’una pintura, semblen de Magritte, i unes lletres, cal·ligrafia de Magritte: ....aquesta distòpia si que és una distòpia. 

Lamentablement no tinc cap pintura de Magritte, però si que tinc imaginació.

dimarts, 19 de maig de 2020

HISTORIES DE COVID19 (2)


23 de Desembre del 2019, vigílies de Nadal, consulta menys plena que de costum. 
La gent està fent les compres d’aquests dies.

El següent pacient, no és exactament un pacient, entren un noi i una noia d’uns 30 anys, preocupats, tímids.
-"Venim a veure si vostè ens pot ajudar, el nostre pare està ingressat a l’hospital N..."-
-"Seieu. Faré la historia clínica com si fos ell."-
-"D’acord."-
-"Quina edat té el vostre pare?"-
-"62 cap als 63."-
-"Fuma?"-
-"Ha estat fumador d’un paquet diari fins fa tres mesos."-
-"De que treballa?"-
-"De manteniment a una indústria."-
-"Està exposat a inhalacions tòxiques?"-
-"No, no, però el dia abans havia estat netejant en una nau."-
-"Medicació?"-
-"Pren un IECA i un beta-bloquejant. (el fill és sanitari). Té una hipertensió controlada."-
-"Practica esport?"-
-"No, no, però està en forma."-
-"Quines malalties ha tingut el vostre pare?"-
-"Poques, la hipertensió i una mica de colesterol."-
-"I que li passa ara?"-
-"Doncs fa uns quatre dies va tenir un cruiximent general, febreta i diarrees. Al vespre se’n va anar el CAP. Li varen fer un electrocardiograma que era normal i una radiografia de tòrax normal. Si vol després li passo per guasap. El van enviar a casa amb el tractament d’una aspirina diària. A l’endemà va començar a dir que s’ofegava, i el varen ingressar a l’hospital. Ara, porta 2 dies ingressat i està molt greu. Li falta oxigen i té una pneumònia bilateral."-
-"Us agraeixo la confiança. No us hi puc fer res, podria ser una grip molt agressiva complicada. L’equip que el porta és bo i l’hospital també."-
-"Si, d’acord, però ens agradaria estar en contacta amb vostè per explicar-li com va tot."-

Vam quedar d’acord i cada dia m’anaven informant de l’evolució.
Cada vegada necessitava més oxigen. Em varen enviar tres TACS, (el fill era bo en informàtica i com sanitari tenia alguns avantatges).

El 3 de gener, quan portava 13 dies ingressat va morir. 

L’evolució entre el primer TAC i el darrer va ser brutal, amb pocs dies li van augmentar molt les lesiones, i va desenvolupar una fibrosis amb destrucció pulmonar, com jo mai havia vist abans, en tant poc temps.

Vaig pensar que aquesta clínica em recordava molt l’epidèmia de SARS del 2002, a Xina, de molt elevada mortalitat. Aleshores, jo havia revisat en profunditat la bibliografia, ja que tenia por que pogués arribar aquí. 
En aquella ocasió havia mort molt personal sanitari. 

El Dr. Carlo Urbani, epidemiòleg de l'OMS, va ser el primer que va identificar el SARS com una nova malaltia vírica i altament contagiosa. Tot i que es va infectar i va morir amb la SARS als 46 anys, el seu avís precoç a l’OMS va dur a una resposta ràpida i global que salvà nombroses vides. 
Com a mostra de reconeixement es va afegir el seu nom al virus del SARS, soca Urbani.

Quan a finals de gener varen començar les noticies del coronavirus de Xina, vaig trucar al fill amb qui mantenia contacte.
-"No podria ser que el teu pare hagués mort de coronavirus?"-
-"No, no, encara no existia al desembre."-

Vaig trucar també al Cap de Servei de l’hospital on havia estat ingressat.
-"No has pensat que el pacient X podria haver tingut el Covid-19?"-
-"No, no ho havia pensat. Però tens raó. Ho tindré present, ho investigaré."-

Posteriorment m’he assabentat que la filla té anticossos del Covid-19. 
La historia encara no esta acabada.

Recentment el fill em va dir: 
-"Dr. Morera, potser si que tenia raó, ha sentit les noticies d’un cas de Covid-19 a França el mes de desembre?"-
-"Si, ho he sentit, i cada vegada tinc més clar que el teu para va morir d’això."-

A octubre del 2019 es varen celebrar a Wuhan els Jocs Mundials Militars d’atletisme que va acollir a més de 10.000 assistents, i sembla que el Mercat de Wuhan és una de les atraccions de la ciutat.
La tempesta perfecte!!

dimecres, 29 d’abril de 2020

HISTÒRIES DE COVID19 (1)

Finals de febrer.

-"Puc trucar-li?"-
-"Sí, sí, és clar que sí."-

És una col·lega, més jove que jo. Ara fa temps que no ens veiem ni parlàvem per telèfon, és una llàstima però sovint no mantenim prou actives, per falta de temps, les relacions amb amics.
Introvertida, superdotada, estudiosa constant, de pensament pessimista, visionària. Té un gat que es diu Negre.
Em parla de vostè. 
-"Hola, truco perquè he pensat que de vegades no apreciem l’amistat de les persones que ens rodegen."-

Se sent sola, s’enyora.
-"Hola com va tot, m’alegro molt de sentir la teva veu, tu diràs, que necessites alguna cosa?"-
-"No, no, enraonar una mica. Vostè se n’adona del que se’ns acosta?"-
-"Et refereixes al Coronavirus?"-
-"Sí, sí, clar. No tardarem gaire a tenir hospitals desbordats, UCIS  a vessar, ancians sense possibilitat d’ingrés pel col·lapse sanitari, negocis tancats, atur massiu, potser aviat saquejos, l’exercit controlant el confinament..."-
-"Ostres! vols dir que no exageres una mica?"-
-"Tant de bo m’equivoqués, però per desgràcia jo crec que tot això ho patirem molt aviat. Miri si no el que està passant a la Xina, i al nord d’Itàlia. I a més, a més el “marrón” polític que ens vindrà a sobre, com creu que reaccionarà Catalunya quan es passegi l’exercit pels carrers?"-
-"Segueixo pensant que en fas un gra massa."-
-"Sigui com sigui, jo em cuido molt i em netejo les mans compulsivament per si de cas."-

15 de març. 

M’arriba un guasap d’ella: 
-"Ingresso a l’hospital. Fa una setmana tinc febre, dolors musculars, amb atacs de tos i des d’ahir tinc ofec. Tinc una saturació d’oxigen del 94%. M’acaba d’arribar el resultat de PCR, positiu. Li adjunto les imatges del meu TAC. Tinc Pneumònia bilateral. Faré testament..."-
-"No fotis, tot anirà bé, encara ets jove i forta."-

Ens fèiem guasaps un parell de vegades al dia. 
Vaig contactar amb algun col·lega de l’hospital perquè estès pendent del cas i fer que se sentis més acompanyada en un hospital completament desbordat.

Un dia: 
-"He empitjorat a la radiografia de tòrax, la pulsioximetria basal a 92%."-

Aquella nit, guasap a les 24h: 
-"Saturació de 90% amb flux de 3l/min."Renego interiorment. 
-"M’estàs fent patir, que puc fer per tu?"-
-"Res, per desgràcia no pot fer res. No sobreviuré. No queden llits d’UCI."-

L’endemà. 
-"Estic estable. M’han afegit “bolus” de corticoides i un nou fàrmac."-

Va anar millorant lentament. Amb guasaps m’anava informant:
-"Avui saturació basal de 95%. Crec que parlen de donar-me l’alta." "Per fi l’alta. Encara estic amb una radiografia patològica. Continuo amb tractament."-
-"Tens menjar a cas?"-
-"Sí, sí, ja tenia la nevera plena."-

Ha anat millorant. M’envia bibliografia, també notícies de la xarxa de caràcter conspiratiu, i algun acudit  sobre la Covid. Se sent més forta però encara no ha sortit al carrer.

Diumenge passat.
-"He sortit a comprar. He caminat 2946 passos. Obsessivament exacte. Happy end."-
-"I el gat?"-
-"Me l’ha cuidat un amic. Me’n queden sis."-
-"Gats?"-
-"Vides."-