dimarts, 8 de setembre de 2020

HISTÒRIES DE COVID 19 (5) - Narratives

 Era primera visita. Ni alt ni baix, pes correcte, cognoms catalans, vestit de gris fosc, bigoti Clark-Gable. 

-"Permís?"-

Emanava un aire anys cinquanta.

-"Si, si,  passa, i si no t’importa, posa’t bé la mascareta."-

La portava sota bigoti i era obvi que estava deteriorada  i no massa neta. Unes formes exquisides.

-"Edat?"-

-"40 anys."-

-"Quina professió?"-

-"Mestre de primària."-

-"Esport?"-

-"Poca cosa."

-"Fas algun tractament?"-

-"No, no."-

Vaig pensar, ostres dos mestres al matí! Una hora abans havia vist una mestra molt motivada de l’àrea de Girona

-"Quines malalties has tingut?"-

-"Doncs tota la vida he sigut una mica malaltís. Res important. Angines, refredats, tos que s’allargava. Però ara, i potser des de fa tres anys, cada matí expectoro en gran quantitat."-

-"De quin color?"-

-"Groguenc."-

-"Fa mal olor?"-

-"No, no."-

-"N’has fet fotos?"-

-"No."-

-"El pròxim dia porta’ns."-

Després d’auscultar-lo: 

-"Mira, l’auscultació és molt normal, però per història clínica podries tenir bronquièctasis, que són dilatacions de bronquis que s’infecten més fàcilment."-

-"I això com s’arregla?"-

-"Primer de tot s’ha de confirmar, i per això cal fer un TAC. Et veuré la setmana vinent. T’has fet la PCR o algun test de covid?"-

-"No, no."-

-"Mira, a mi m’aniria bé que t’ho fessis. Aquí a la clínica costen 30 €. I així el pròxim dia et podré fer una espirometria per veure’t la funció respiratòria, si la PCR és negativa. I a tu també et serà útil donat que esteu a punt d’obrir les escoles."-

Una mica nerviós i incòmode, i fent moure nerviosament el coll de camisa, va i diu:

-"És que jo no hi crec en tot això."-

Va començar aixecar el braç esquerre amb timidesa i rígid per adquirir un aire educador/predicador. I va continuar: 

-"...és que ara la narrativa ja no és la narrativa d’abans. He llegit molt sobre la situació actual de la pandèmia i les mesures adoptades i francament no hi crec. Tots plegats hem perdut la llibertat!"-

La mascareta ja li havia caigut del tot.

M’havia equivocat, els aires no eren dels cinquanta, eren dels anys quaranta. 


diumenge, 2 d’agost de 2020

HISTORIES DE COVID 19 (4).

Dilluns mati, 13 de juliol, primer pacient, caminar elegant, ben arreglada, sense cap luxe, ulls clars, prima, més de 1,70, no passarà de 60 kg.

-"Hola, bon dia. Abans de res li faré la història clínica: Quants anys té?"-
-"75 anys"-
-"Ha fumat mai?"-
-"No, no, mai."-
-"Quina professió?"-
-"He sigut professora d'història a la Universitat."-
-"Practica o ha practicat algun esport?"-
-"No, però sóc molt caminadora. Sóc de pagès, nosaltres caminem molt."-
-"D'on és?"-
-"Soc de...l'Anoia."-
-"Vau està confinats?"
-"No, a nosaltres no ens va arribar el confinament."-
-"Pren algun medicament?"-
-"No, no."-

Sense quasi mirar- la:
-"Jo també sóc de l'Anoia, d'Igualada i d'Òdena, i també son caminador. Ha tingut alguna malaltia?"-
-"Cap d'important."-
-"Que és el que li passa? per què ve?"-
-"M'envia una pneumòloga d'Igualada."-
-"La Dra. X.?"-
-"Si."-
-"Ah, si, és molt bona professional, ha estat resident meva. Però quins símptomes té vostè?"-
-"No sabria dir-li. He perdut pes, el metge de família em va fer una radiografia de tòrax i es veu que no ha sigut normal. Vaig anar a l'especialista."-
-"Que li va dir la pneumòloga?"-
-"Que tinc fibrosi pulmonar, però que és, una fibrosi rara?"-
-"Es cansa el caminar?"-
-"No. Pujo tres pisos sense cansar-me i camino diàriament més de deu kilòmetres."-

La pneumòloga, me la dirigia amb una breu nota de fibrosi pulmonar a estudiar.

-"Suposo que no ha tingut la covid 19?"-
-"No, no, que va, impossible. Em vaig autoconfinar sola durant quatre mesos, i em feia portar el menjar. Després gairebé no he tingut contacte amb ningú."-
-"Doncs miri, farem el següent, com que li haig de fer un estudi de la funció respiratòria que consisteix en respirar profundament i exhalar l'aire amb força vàries vegades. És una prova amb molt de risc per la persona que la fa, i per això li demano que es faci primer una serologia de la covid, ara, i demà passat li farem l’estudi respiratori. Encara que li sembli impossible, vostè també podria ser covid positiva."-

A casa em vaig mirar el Cd del TAC que li havien fet. Tenia línies de fibrosi pels dos pulmons, i imatges en "panal" o rusc, només a les bores de les bases, que indicaven fibrosi.

Dimecres, a mig mati:
-"Bon dia, vostè tenia tota la raó doctor, sóc positiva de la covid. Tinc la IgG positiva i la IgM negativa. Encara no m'ho puc creure, si no vaig enlloc!!, com li pogut agafar?"-
-"Pensi. Pensi en les vegades que va anar a Igualada. Això li ve almenys des de febrer."-
-"Ara que ho diu, a finals de febrer vaig anar a l'Hospital d'Igualada a visitar una amiga meva."-
-"Doncs ja ho tenim, allà es va infectar."-
-"Però no vaig tenir cap símptoma!"-
-"És una malaltia molt variable, i pot ser difícil de diagnosticar quan és atípica."-

Adreçant-me a la tècnica: 
-"Si us plau, li vols fer l'espirometria?, tranquil·la que no és contagiosa."-

Al cap de poc veia el resultat, la funció respiratòria va sortir normal.

Vam distendre'ns.
-"Tu ets del 45 i jo del 44. Jo vaig anar als Escolapis, potser tu anaves a les Escolàpies?"-
-"No, no! A l’escola pública del meu poble."-
-"Potser alguna vegada ens havíem creuat a la rambla..."-
-"No és impossible..."-

I aleshores, la malalta després d'un minut de silenci em diu: 
-"Em va passar una cosa molt rara doctor, fa uns mesos, a la nit tenia pessigolles a les cames i l'endemà se'm fonia la musculatura. M'ha passat a tot el cos. Ara em veus prima com una canya, però fins fa poc, jo era molt atlètica, amb una bona massa muscular a cames i braços, ara han desaparegut."-
-"Perquè no m'ho vas dir el primer dia?"-
-"Vaig pensar que em prendries per boja."-
-"Doncs és un símptoma típic de Covid 19."-
-"Els teus pulmons són com un cotxe amb la carrosseria ratllada i el motor que funciona bé. Hem d'evitar que s'estengui."-
-"Podem?"-
-"Crec que si, fes aquest tractament i ens veiem en quatres setmanes."-

Ja ens acomiadàvem, l'acompanyava a la porta.
-"Per curiositat, quina especialitat d'història és la teva?"-
-"La contemporània."-
-"Algun motiu?"-
-"Si, el meu pare va estar al camp de concentració d'Argelers, ho vaig considerar un deure."-

dilluns, 22 de juny de 2020

HISTORIES DE COVID19 (3).


En aquests temps de pandèmia no he estat a primera línia, tot i que en diverses ocasions de la meva professió hi havia estat. D'haver-hi estat, haguera tingut molta por, però sense pànic.

En dies previs al confinament havia vist a la consulta alguns probables Covid19, no diagnosticats amb certesa per la dificultat de fer tests.

Durant el primer mes de confinament vaig reposar molt, cada setmana esperava els dijous i els divendres, que eren els dies que sortien el NEJM i el Lancet, per informar-me de les últimes notícies. El meu interès també estava motivat per la visita d’un pacient el darrer dia abans de l’estat d’alarma, posteriorment confirmat Covid, que m’havia estossegat amb zero distanciament social.

Vaig defensar a Linkedin la Hidroxicloroquina com medicament de primera fase després d’haver llegit un article del doctor marsellès Didier Raoult, barreja de post-hippy, pirata, fetiller i savi. 

Curiosament el treball de Raoult s’havia basat en un estudi virològic propiciat pel NIH i publicat el 2005 al AJRCCM, i que ningú estava citant! Deu meu, tant costa buscar la literatura del 2005, quan tothom recorda perfectament el “Pon de Replay” de la Rihanna, del 2005.
També defensava els corticoides a dosis altes a la segona fase, ara simplificats com Dexametasona, ja que les analogies amb el Distress (ARDS) ho feien aconsellable.

Retrocedint l'any 1964, a l'Hospital Clínic, mai oblidaré el bolus de 1000 mg. de prednisona a una pacient amb els pulmons blancs, l'endemà de què se m'hagués mort un malalt similar, un estudiant d'econòmiques, tractat amb nor-adrenalina. Jo aleshores era un estudiant de 4rt, fent guàrdies de Medicina.

Durant aquests dies de rigorós confinament, he llegit només medicina, he escoltat poca música, no veig series, he repassat els records que el cervell ens esborra i he fruit de la bellesa dels canvis de llum fins a l'hora foscant, al pati de casa.

A partir del segon mes he fet visita telemàtica, preferentment telefònica.
Gràcies a això he vist molts malalts amb post-Covid, entre altres patologies.
Els pacients que ho necessitaven es feien un TAC i un test en 24 h, i entre la meva dona que és radiòleg i jo orientàvem el diagnòstic. Aquest és el tàndem ideal pneumològic: pneumòleg/radiòleg. Estic satisfet de la feina feta.

Un dia, a les 19 h em truquen.
-"Em dic..., soc el fill d’un senyor ja gran que vostè va visitar un dia fa un parell d’anys. Es ex fumador i pateix dels pulmons."-
-"Quina edat té?"-
-"87 anys."-
-"D’acord, continua, continua."-
-"El meu pare està a una residència, a una residència cara, de la part alta de BCN. M’han avisat  que ha agafat el Covid19 i em diuen que als hospitals no hi ha lloc, i s’han negat a traslladar-lo."-
-"Està tot tant ple..., i aleshores que puc fer?"-
-"Me l’emportat amb el cotxe quasi per la força. De moment he anat a dos hospitals (un públic i un privat) i me l’han rebutjat per falta de llits. Voldria que vostè m’ajudes."-
-"Ho intento i et dic alguna cosa."-

Vaig parlar amb un tercer hospital, sabia que si podien l’ingressarien. Em van dir que ho mirarien i em dirien alguna cosa, però a les 20,30 h. em varen comunicar que l’únic llit vuit l’acabaven d‘ocupar.

Truco al fill i li explico la situació.
-"Que faig?, estic gairebé a la porta de l’Hospital X."-
-"No, no, aquest no té l’ingressaran. Millor proba a l’Hospital Y, que faré una trucada a urgències."-

A prop de les 22h em sona el mòbil.
-"Una altra vegada sóc jo. Estem a urgències de l’hospital que vostè m’ha dit, me l’estan visitant i l’ingressen."-
-"Ah, molt bé, que vagi tot bé."-

Des de fa 15 dies ja estic fent visites presencials, les “normals”. 
Entra somrient un home, d’enraonar un mica “pijo”, conduint una cadira de rodes amb un pacient gran, tapat fins el coll, bronzejat, molt prim, ulls vius.
-"Se’n recorda de nosaltres?, ...un vespre."-
-"Si, ara hi caic. Com està?"-
-"Molt bé"- , i de sota el llençol van sortir dos dits fent el signe de la victorià. També va ensenyar el puny d’una camisa perfectament blanca i neta. 
El fill: -"Esta molt bé, fins i tot manté el sentit de l’humor de sempre. M’ha costat que no entres al despatx fent el fantasma."-

Vaig riure. Jo també tinc sentit de l’humor. Dilluns vinent el veuré amb analítica i TAC. Les mascaretes ens recordaven que no podíem fer efusions emotives.

Arribo a casa, poso la tele i veig les cues per menjar a Santa Anna, i la següent noticia on s’aplaudeix la generositat de l’Estat per haver aconseguit “l’ingrés mínim vital”. La mirada es creua amb el llibre de Rutge Bregman, “ Utopia per a realistes”.
Aixeco el cap davant del mirall de la sala, i veig els núvols d’una pintura, semblen de Magritte, i unes lletres, cal·ligrafia de Magritte: ....aquesta distòpia si que és una distòpia. 

Lamentablement no tinc cap pintura de Magritte, però si que tinc imaginació.