Mal perdre.

Un dia va acudir a la consulta una pacient d’una quaranta anys. Anava acompanyada del seu marit, que era metge i que de fet em va dir que havia coincidit amb mi a la facultat o després posteriorment en el Hospital Clinic. 
Es va presentar a mi, com que coneixia la meva trajectòria professional i tenia molta confiança amb mi. Estava seriosament preocupat per la seva esposa, que feia una any havia estat diagnosticada i tractada d’un càncer de mama, afortunadament limitat i de bon pronòstic. No recordo si havia precisat tractament complementari a la resecció.
El motiu de la preocupació era que tres o quatre dies abans la seva esposa havia començat a tenir un dolor toràcic que augmentava amb la respiració,en el mateix  costat que la mama intervinguda. Venia ja amb una radiografia de tòrax que no era fàcil d’interpretar, i que ara em sap greu no tenir-la, perquè personalment no he tingut ocasió de veure’n cap més d’igual.
La primera impressió es de que hi havia una massa, a l’àrea pleural, d’uns 2-3cm de diàmetre, i una mica de líquid pleural. En el context de l’antecedent la imatge era més que preocupant. No obstant, llegida amb més tranquil·litat, mirant també el perfil em vaig adonà que hi havia un petit pneumotòrax (aire dins de la pleura) que pels que no sou metges moltes vegades està relacionat amb algun trauma, no sempre. 
Havia de fer preguntes. Degut a que el marit era metge havia simplificat l’interrogatori i m’havia saltat la pròpia sistemàtica.
Relacionava amb algun esforç, amb algun cop de tos, amb alguna cosa el començament del dolor toràcic? 
La dona una mica dubitativa, amb una certa timidesa, m’ho va aclarir . El meu col·lega, des de feia uns anys havia abandonat la medicina convencional al·lopàtica i s’havia introduït a pràctiques alternatives entre elles l’acupuntura. L’espós amb la millor de les intencions li feia acupuntura a les proximitat d’on havia tingut la intervenció. De fet buscava reforçar el tractament convencional, amb la fe , -i també desig-,  d’afavorir la seva curació.
El diagnòstic estava fet amb l’acupuntura havia perforat massa profundament, per mil·límetres la pleura i havia provocat el pneumotòrax. La mínima quantitat de líquid pleural es tractava de sang i el que semblava una massa, segurament era un quall que s’havia format, déu-ni-do de gran. 
Vaig explicar al matrimoni la meva opinió, com una molt bona notícia i amb molta delicadesa. El marit, col·lega que tenia tanta confiança amb mi em va aixecar la veu, negant aquesta possibilitat amb l’absurd que en aquell moment, segurament per amor propi, hauria preferit un diagnòstic pitjor per a la seva senyora. 
Vaig reafirmar-me en el diagnòstic, vaig extremar la diplomàcia i vaig demanar la repetició de la radiografia pel cap d’una setmana.
La radiografia va ser normal, el quall i el pneumotòrax s’havien fos. Ah, però el meu col·lega no la va acompanyar. En aquest cas matava el missatger, però un missatger amb bones notícies.

Aquest cas em va servir per a diagnosticar un cas una mica similar, i a més per telèfon, ho juro. Era agost i de fet estava de vacances, però al Masnou, prou a prop de Barcelona. Em demanaven l’opinio sobre una noia a que s’havia tingut que interrompre una intervenció de mamoplàstia (col.locació de pròtesis mamària) per un problema respiratori. La pneumòloga que em demanava no havia fet el diagnòstic amb la radiografia que li havien practicat immediatament després de la reanimació. Anant cap a la clínica ja tenia el diagnòstic. Segurament abans de la sedació li havien practicat anestèsia local, amb agulla, entre les mames. La combinació d’hemorràgia i aire dificultava la interpretació. La primera pregunta va ser a l´anestesista i cirurgià si havien posat anestèsia local. Efectivament. Havia sigut el cirurgia.
Si, però es impossible. Ha sigut amb agulla molt fina, intramuscular i he entrat horitzontal. Del tot impossible.
Vaig arribar a casa i vaig consultar el PubMed. N’hi han uns pocs casos idèntics descrits.
També va tenir mal perdre.