dimecres, 13 d’abril de 2016

EXPIACIÓ.

Ahir vàrem finalitzar conjuntament amb en Marc Miravitlles, el XV Symposium sobre EPOC que fins fa poc organitzava jo sol cada dos anys.

Han passat trenta anys. Haguéssim volgut més assistents, però jo no soc qui per jutjar fins on ha sigut un èxit o no.
Pocs minuts, abans de començar la sessió de la tarda de divendres, amb el Dr G... un col·lega amic, vaig fer-li una mena de confessió, davant de la seva pregunta:
- "Com se't va acudir fer periòdicament reunions monogràfiques de EPOC ?"-
-"Ah, la veritat, veritat, no l'he dita mai."-
-" I...?"-
-"Fou un sopar...."-
.............................................................................................

Fou un sopar a un restaurant del carrer Berlinés, - no deu pas existir encara -, era un  restaurant de barri, no massa lluny de on ell vivia.
M'invitava. Senyal d'amistat, ell ja estava consolidat, cap de Servei de Pneumologia, Raimon Cornudella, i jo era cap de d’Unitat de Pneumologia de l'Hospital de Vall Hebron.
Ell era sobri menjant, jo em vaig adaptar. Prim, no massa alt, celles  prominents, una barbeta retallada tenia una tirada a Lincoln, i quant fumava en pipa a Bertrand Russell. No se si era deliberat. 
Dic era, però és viu, retirat a la masia que havien ocupat abans els masovers de la finca de la  família i que ell havia preferit, en lloc de triar la casa pairal, probablement amb una tendència  ascètica.
El seu pare havia estat tisiòleg de prestigi.
Cultura amplia, bon lector, versàtil, crec que poc ambiciós, va ser el primer a regular l'oxigenoteràpia a  Barcelona
Arribats els postres, em va baixar els fums que jo duia per la invitació.
-" Morera, potser si que ets bo, però nomes et dediques a les malalties rares?"-
-"Que vols dir?"-
-"No ho se, però la bronquitis crònica, l’emfisema, les malalties produïdes pel tabac, no t'hi dediques, no en saps un borrall."-

No era de broma, m’ho estava dient molt seriosament,  tenia la sinceritat de dir-m’ho a la cara.
Vàrem sortir del restaurant, jo el vaig acompanyar a casa, potser 400 metres, ell va canviar de tema, em  va perdonar.
Vàrem parlar de poesia, vàrem mencionar E. A. Poe, una versió bilingüe en català  de “The Raven”, a la  col•lecció del Mall. En recordo el disseny de la coberta.
Ens acomiadarem. En Raimon tenia, encara ho deu tenir, mentre t'encaixava la mà, fort, amb l'altre ma t'estrenyia el colze.
Va murmurar alguna cosa sobre la lluna plena i crípticament, va parlar de senyals i que a vegades, tens que fer- lis  cas.
Passats uns tres o quatre anys, a Can Ruti, jo ja organitzava el primer Symposium d’EPOC.
En Raimon Cornudella va parlar d'oxigenoteràpia.
En Daniel Rodenstein, un altre dels conferenciants,  em va preguntar:
-"El segundo  Symposium  a que tema lo vas a dedicar?"-
-"A EPOC."-
-"Dará para tanto?"-
-"Espero que si."-

Un dia va aparèixer una esquela d'un familiar de Raimon a la Vanguardia: "muerto victima del tabaco", fent palès el compromís del Raimon envers la lluita contra el tabac.
Tinc molts bons records d’en Raimon, sempre desprès  va ser càlid i afable amb mi.
Vaig conèixer la masia on vivia durant  les vacances. Ell tenia tot l'aire d'un camperol.
Per fortuna, té antecedents de notable longevitat a la seva família.

Una de les ultimes vegades que vam coincidir, potser fa dos o tres anys, va ser a  la magnífica celebració que cada any es fa a Sant Vicenç de Montalt, de la jornada de “El dia de la Poesia”.

...............................................................................................................

-"Un sopar, amb qui?"- 

Em va preguntar sorprès el Dr G...., després de la meva absència d’uns segons.
-"Amb en Cornudella, que per cert, em va esbroncar de valent aquell dia."-

I a continuació li vaig resumir el sopar.
-"Ah, aleshores el Symposium és com una mena d'expiació !!"-
Si, una expiació.



Publica un comentari a l'entrada