divendres, 13 de gener de 2017

CARPE DIEM.


Va ser el dia de cap d'any de 2015, a la tarda, al voltant de les cinc. Entro a una farmàcia, estic empiocat i necessito paracetamol. Al meu costat esta N., esperant a que el servissin. Una farmàcia no és un confessionari, però a vegades té una promiscuïtat de la que no ens en adonem. 
N. deu tenir una edat semblant a la meva, potser una mica més. És alt, corpulent, conserva cabell abundant, he comprovat que els hiverns vesteix abrics de llana o de tela i no es deixa mai la corbata. És un expert amb pintura contemporània i deu ser col·leccionista, culte i refinat . Hem coincidit en algunes conferències. Se'l veu alegre, optimista és irònic.
Surt el depenent.
-"Escolti, em diuen que sense recepta medica..."-
-"Ah, doncs...."-
-"Que demanaves?"-

Mínimament ruboritzar
-"Demanava Viagra."-
-"És una urgència?"-
-"Je, je, no, no és una urgència."-
-"Segur?"-
-"Segur."-
-"Si vens amb mi, - (estàvem a uns 300 m del meu despatx)-, te' n faig una."-
-"No, no, gràcies, me'n deu quedar."-
-"Com vulguis, sense compromís."-

Ens hem seguit veient, per atzar o bé per coincidir a alguna conferència. Alguna vegada ha fet alguna al·lusió a l’anècdota.. 
Se'l veu content.
Carpe Diem.

Publica un comentari a l'entrada