divendres, 20 de gener de 2017

ESTRICNAL B1.

No m’agradarà estendre’m amb l’anècdota ni al lector que jo ho faci.
Es diu que l'home té un instint innat per la supervivència i que l'home en les religions cerca o la immortalitat o la supervivència.
Ara que en el darrer segle l'esperança de vida ha augmentat tan notablement, la biologia, la física i l'enginyeria albiren increments encara superiors.
No obstant, el cert es que seguim passant a "l'altre món", excepte els que ho fan de forma sobtada (per accidents, arítmies, o altres..) per una situació clínica, descrita ja per Hipòcrates que és l'agonia.
Jo crec que els estudiants de medicina o els metges joves, instintivament hem desitjat deturar-la, cercant el miracle, i en la meva època d'estudiant s'utilitzaven rutinàriament analèptics respiratoris per revertir l’agonia.
Ara, més realistes, els pal·liatius potser acceleren el gota gota del sedants.

Era estudiant de quart curs de medicina.
A una habitació amb quatre malalts (la pública es resisteix a posar habitacions individuals com si la malaltia fos una qüestió lúdica), un d'ells iniciava un "procés d'agonia"
El cap mèdic que passava visita, enèrgicament, dona la ordre:
-"Estricnal B1 “cada dos hores”..."-.

L’endemà el malalt ja havia traspassat. 
Però en el seu llit ja hi havia un altre pacient.
Pas de visita ràpid del professor, es detura davant del seu llit:
-“Estás mucho mejor hijo mío”. El estricnal B1 “pásenlo a cada 8 horas”-.

Ningun de nosaltres ens vam atrevir a dir-li la realitat.
Vàrem pensar, que com es diu, els savis son despistats.

Publica un comentari a l'entrada