dimarts, 5 de maig de 2015

Ivan el Terrible


Agost, canícula, finals dels seixanta. 
M’havia refugiat al cine Publi, buscant satisfer la meva cinefília i la refrigeració. Sessió de tarda. Estava veient la segona part d ‘Ivan el Terrible, d’Eisenstein. Jo era un fan d’Eisenstein, i el film és molt particular. No ho repasso, devia ser de l´any 36 més o menys, i com a particularitat recordo que hi havien inclosos fragments en color, o sigui que estava experimentant per primera vegada en aquesta modalitat.,
No us ho creureu, però s’apaga la pel·lícula, - estàvem a mitja pel·lícula -, i s’encenen els llums. Què haurà passat? 
A la pantalla, mitjançant el projector, apareix una “filmina”, un equivalent de diapo, escrita a mà que més o menys deia: -"Si el Dr. Josep Morera està a la sala, si us plau que surti que li hem de donar un missatge"-.
Cent vint, no suposo que a cent quaranta em bategava el cor. Vaig sortir pitant, i a fora, això no ho recordo tant bé, em van dir que em requerien per un pacient meu, al Passeig Marítim. No recordo tampoc quan imprecisos van ser, però alguna cosa precisa em deurien dir per a que jo, ja no angoixat, em dirigís cap a la Barceloneta.
Vaig dirigir-me, no sé si a peu o amb transport públic, quasi exactament davant del que ara és la façana de l´Hospital del Mar.
A distància, ja vaig divisar una aglomeració de transeünts al voltant d’alguna cosa que els hi cridava l’atenció.
Hi havia un taxi, i el conductor tenia el cap inclinat, caigut, sobresortint, igual que també el seu braç i la seva mà esquerre penjant. Encara que no sóc fisonomista no em va costar reconèixer un pacient que pocs mesos havia tingut ingressat en el clínic. 
No era un cas comú perquè l’havia tingut ingressat només amb 35 anys, per un infart de miocardi. Aquella època clarament hi havien menys infarts i a aquella edat era extraordinàriament rar. Pobre, havia tornat a treballar, es deuria trobar malament, va aparcar allí y s’havia mort. El cadàver estava allí des de la una del migdia, ja eren les set de la tarda, i tot el dia, un vesper de curiosos que s’anaven tornant havien sigut testimonis d’aquell “espectacle”.
Per a què se’m requeria? Com és que no s’havia aixecat el cadàver? De ben poc servia jo.
Al pacient se li havia trobat a l’americana el meu informe, mecanografiat, i tinc que dir amb orgull, que feia una exposició molt  detallada  de la historia clínica i de la malaltia del pacient, un infart de miocardi. Estava signada, i algú, el jutge, es va prendre la molèstia de cercar el meu domicili, - aleshores vivia al carrer Ventalló, no tenia telèfon ni existien els mòbils -,  i algun funcionari es va desplaçar a casa, contactar amb la meva dona, que sabia que havia anat probablement al Publi. 
Varen fer tots aquells esforços per localitzar-me i perquè em personés al lloc. En total havien trigat cinc o sis hores. Bé, per no allargar-me, el jutge de guàrdia em va preguntar a través d’un funcionari si estava disposat a signar un certificat de mort natural. Vaig dir que sí, era un cas clar de mort natural. Es va autoritzar el trasllat del cadàver al domicili.
Al vespre, ja tard, a l’hora de sopar, varen venir uns familiars amb un imprès de certificat, que vaig omplir rutinàriament al rebedor del meu petit pis. La família agraïda, em volia pagar. No ho podia acceptar.
Sempre vaig creure, que aquell episodi tant rocambolesc es va produir per què el jutge cobria o protegia al metge forense de guàrdia, que estava absent, ves a saber per quina aventura, probablement de llençols. Però això no ho sabré mai. Però la família ho va interpretar com un gran favor que havia estalviat tots els inconvenients d’una necròpsia judicial i l’havien pogut acomiadar des de casa
Publica un comentari a l'entrada