dimarts, 26 de maig de 2015

Lipiduria.

La utilització del raonament basat amb Ockam, - el que se n’ha dit la “navalla d’Ockam” -, funciona, normalment en la pràctica mèdica.
Un dia, pels passadissos de l’hospital de Vall d’Hebron, em vaig trobar  amb un col·lega, nefròleg d’especialitat, i en aquella època que quasi tots ens coneixíem, em diu:
- "Morera, estic preocupat"- 
Els metges sempre estem preocupats, per les malalties, principalment les que pensem que podem tenir o per nosaltres i/o les persones a qui estimem.
- " ¿Què et passa? "- 
- "Doncs, que la meva filla de tres anys te una lipiduria"- 
Era molt poc probable que tingués una lipidúria. Però quant es tracta de persones pròximes a nosaltres, i prou que ho sé per pròpia experiència, perdem les nostres capacitats de raonament equilibrat.
Lipidúria, no l’he vista mai a la vida, es rara, i en general hauria d’haver sigut per una anomalia congènita, o sigui que l’hauria d’haver tingut abans, però clar, que es el que li devia preocupar al meu amic un limfoma o algun tipus de tumor hauria pogut produir alguna compressió que la produís. Entenia que no podia ser, però de teves a meves, no es el mateix quant et passa a tu o a un dels teus.
- "Escolta’m, i des de quant té lipidúria?"-
-" Res, fa mitja hora, la meva dona que és infermera, s’ha adonat que sobre l’orina recollida en un orinal, hi suraven gotes de grassa."- 
Jo, implicant-me i volent-lo ajudar, li vaig dir.
- "Vols dir que, no serà que li heu posat unes hores abans un supositori antitèrmic, i ara en deu haver expulsat unes gotes de grassa que s’hauran barrejat..."- 
- "No, no, impossible, jo sabria que la meva filla té febre, i la meva dona m’hagués consultat."- 
- "Si, es clar, però a mi es el que se m’acudeix, es el més lògic. Perquè no li telefones a la teva dona i li preguntes."- 
- "Tant de bo tinguis raó..."- 
Ens vam separar, ell amb el cap cot i preocupat-
El vaig veure al cap de mitja hora somrient. Va venir me a buscar expressament, a dir-me-ho,.
- "Morera, era tal com has dit. Havia tingut una mica de febre i li havia posat un parell d’hores abans un supositori antitèrmic."- 
- "Me’n alegro molt"-,  li vaig dir
-" Et dec un sopar."- 
-" Val."- 
No es va fer, no per res, sinó per la feina. Els dos ja estem jubilats de la pública. Per una pacient meva, amiga d’ell se que es un “bon vivant” i un bon gourmet. Quant la torni a veure, ho miraré de lligar.

Publica un comentari a l'entrada