Les sabates.

Si aquest col•lega amic meu, llegeix la meva historieta, s’identificarà. No és maliciosa, i per tant tampoc importarà excessivament que altres col·legues imaginin alguns dels personatges.
Era un dia important pel protagonista de la història, un professional que merescudament ha rebut quasi tots els reconeixements, premis, títols, càrrecs que es poden tenir.
Un diumenge es celebrava per la tarda un acte molt solemne entre els actes acadèmics que es poden celebrar amb més solemnitat. No vull donar més pistes. Jo hi havia d’anar per força. En general no tinc tendència a acudir-hi, i si puc me’n excuso. No sóc amant del protocol. Però no me’n podia escapar, feia ja una temps, inclús amb menys discreció de la que calia, m’havia retret que anys abans jo no havia anat a un sopar on es celebrava un altre dels honors merescuts que havia rebut aquest col•lega.
Varen ser segurament noranta minuts solemnes, de discursos solemnes, de gestualitat formal, de salutacions. Inclús m’atreviria a dir que el protagonista anava amb smoking perquè el guió ho exigia.
Aquest col·lega durant un temps va tenir uns vincles professionals i jeràrquics amb un professional de la mateixa especialitat que s’havia format en un país europeu, i feien un tàndem potent mèdic i d’amistat. Aquest col·lega  va tenir una desgràcia, un accident, a casa seva crec, era despistat com molts savis, va caure amb tant mala fortuna que se li va produir un traumatisme cranial, que li varen deixar seqüeles que no solament no milloraven sinó que empitjoraven. De fet, a mi, el seu amic protagonista de la història me’l va remetre en consulta per si, amb un intent de millorar-lo, amb un tractament propi de la meva especialitat, molt indirectament podíem obtenir una millora o al menys deturar l’evolució del seu deteriorament. Així vaig tenir ocasió de tenir més converses amb ell, i també amb la seva esposa, però lamentablement va anant desapareixent de l’escena mèdica. Però probablement estava present en l´acte del que estic referint-me con un testimoni apreciat més.

Al final de l’acte es va produir una aglomeració final, a la sortida, a les mateixes escales del digne edifici, de felicitacions, xocades de mans, abraçades, i jo bé que hi estava perquè de cap manera volia que tingués dubte que li havia repetit el lleig d’anys abans. Tot de cop, ell estava a tres o quatre esglaons finals de l’escala, d’esquena, quan va relliscar. Us puc jurar, que vaig tenir bons reflexes, i que potser els meus antecedents de vulgar porter de futbol al cola, però li vaig blocar, literalment, a 5 cm. de terra, la coronilla que anava a xocar, amb tot el seu pes, és un home prou alt. Em va donar les gràcies, però amb l’emoció i el rebombori de tot plegat, no es va donar compte que havia evitat que se si repetís el mateix destí, o encara pitjor que al seu amic.
Aleshores, jo li vaig dir:
-"Si em vols creure, llença aquestes sabates "-
Eren noves, de sola de cuiro, molt relliscoses.
Encara que el lector no em cregui, però soc totalment fidel a la veritat, una setmana o dues després vaig coincidir amb ell en un altre acte solemne, no tant. Ell anava amb un vestit fosc que contrastava amb el blanc del guix que duis a l’avantbraç i el mocador blanc que li sostenia el braç.  A l’acabar, me li vaig acostar i li vaig dir
-"Veus, M...., no em vas fer cas, no vas llençar les sabates com et vaig dir"-
Va somriure
Després, ara som mes amics, hem tingut ocasió de comentar la jugada, i sobretot els estranys atzars del destí.