dimarts, 28 de juliol de 2015

Eren els sacs.

Una vegada va ingressar al servei de pneumologia de la Vall d´Hebron un pacient recomanat, era metge de poble, entranyable, a la vegada pare d´un metge jove, molt amic d’amics meus metges, que els unia una visió holística i generosa de la medicina, guiats per un metge que n’era l’ideòleg principal. 


Tot plegat havia generat una atenció especial cap aquell cas. No el duia directament jo, sinó una dels meus metges adjunts, més que competent. 
El cas desgraciadament era massa fàcil. Era probablement un mesotelioma, un tumor poc freqüent de la pleura, que quasi sempre, es trobi o no es trobi, té relació amb l’exposició a l’asbest, a la fibra d’amiant. 
Malauradament en alguna zona de Catalunya n’hi ha hagut acumulació de casos degut a empreses on s’havia utilitzat abundantment.. No és freqüent trobar-lo en un metge que normalment no té ocasió de tenir ne-hi contacte. 
El mesotelioma generalment “ataca” entre 20 o 30 anys després de l’exposició i això dificulta el descobrir-ne el contacte. Es diu que per a detectar l’origen necessites al menys repetir tres vegades l’anamnesi, la història clínica.
El cas, a més de greu, era curiós doncs per la professió del nostre pacient, però encara més, perquè uns pocs anys abans, en un altre hospital, de confiança, un germà seu també havia mort d’un mesotelioma pleural. No cal dir que el meu col·lega que duia més directament al pacient va desplegar tota la seva habilitat per a descobrir la font desconeguda del contacte amb l’amiant que per la força havia d’existir. Domicilis consecutius, hobbies, llocs d’estiueig, etc, etc. Inútil. El cas es va donar com a tancat, si parléssim amb termes policials.

En aquell temps jo tenia el costum dels dissabtes al dematí, i també en època de vacances, d´anar a estudiar a la biblioteca d’uns dispensaris blancs, inactius ja aleshores degut a que la tuberculosis afortunadament havia minvat, i que depenien de la Fundació de la Caixa. 
Era la millor de les biblioteques per no dir la única dedicada exclusivament a la pneumologia, i a la vegada ignorada. Només hi anava jo i tinc que confessar que això era un descobriment que havia fet  per la còmoda proximitat on vivia. 
El dispensari era a Passeig Joan entre Ausiàs March i Ali Bey, - ara ambulatori - , i jo vivia a Ausiàs March cantonada Sicília -, em donava un avantatge inconfessada sobre els meus col·legues d’especialitat. 
Només hi érem a la sala un servidor i la bibliotecària, una jove ben predisposada que em feia gratuïtament tantes fotocòpies com li demanava, inclús de llibres sencers, amb una tinta una mica destintada però en un paper car, setinat. Només hi apareixien dos personatges més, un d´ells, el Dr Xalabarder, un expert en tuberculosi, una mica menyspreat pels seus companys pels seus fracassos en la investigació d´un tuberculostàtic útil abans del descobriment de l’Estreptomicina, però que segurament havia sigut un personatge valuós. 
De fet, una vegada se´m va acostar per preguntar-me que hi feia allí. I em va ensenyar unes fotografies i em va dir,:
-" Bè sap el que són?. Doncs són fotografies de micobacteris circulant per la sang d’un pacient amb sarcoïdosi."- 
Va ser el primer autor mundial que va suggerir amb un valuós llibre que posteriorment vaig trobar per casualitat en una fira del llibre al passeig de Gràcia, on s’exposava aquesta hipòtesis que encara mai ha esta demostrada.
Un altre personatge era un col·lega, de qui no recordo el nom, que exercia com a especialista de dues hores en un ambulatori de la Seguridad Social. Recordo que ell i un microscopi electrònic, repeteixo, un microscopi electrònic havien  sigut traslladats en el mateix paquet del dispensari de Santa Madrona, de beneficència, també de la Fundació de la Caixa. 
Segurament s’havia comprat per interès del Dr Xalabarder. Era l’únic a Barcelona i no se´n treia profit. 
Vaig entaular amistat amb el col·lega entre d’altres motius perquè vaig demanar-li algun intent de fer algun tipus de troballa en biòpsies de pacients amb fibrosi pulmonar idiopàtica, no cal dir que sense cap èxit, però això ens va donar confiança mútua.
Aquest col·lega, donada la poca utilitat que se li donava al microscopi electrònic, tampoc sé amb quina finalitat mirava mostres d´esput de pacients que ell visitava a l’ambulatori de la Seguridad Social. 
Un dia em va dir:
- " Dr.Morera, voldria fer-me el favor de visitar-me a un pacient meu, que té una espècie de bronquitis aguda i en el qui, inesperadament en els seus esputs i de forma repetida hi trobo fibres d’asbest?"-
-" Clar que si, amb molt de gust te´l miro"-.
Aleshores que la burocràcia era molt més simple que ara, me´l vaig citar a les meves consultes externes del Vall d’Hebron.
Després de visitar-lo, fer-li una espirometria, veure la seva radiografia de tòrax, vaig començar el meu interrogatori.
-"En què treballa vostè?"-
-"Jo, reciclo sacs."-
-"En què consisteix aquesta feina?"-
-" Doncs en que rebem sacs que han sigut utilitzats i el netegem i els posem a punt de tornar a ser usats."-
-"I en recicleu molts?"-
-"Si, si, al menys 4 milions a l’any"-
-"Alguns d’aquests sacs poden haver contingut amiant?"-
-"Si, es clar."-
-"Es podria calcular quants?"-
-"Exactament, no . Jo li faig un de cada mil."-
-"O sigui que potser se’n reciclen quatre mil a l’any."-
-"Si, si podria ben ser."-
-"I sou molts treballadors?"-
 Vaig preguntar amb la intenció de trobar més afectats
-"Que va, que va, som dos, l’empresa és familiar, petita. Per cert que vostè els deu conèixer, són una família de metges, encara que un d’ells fa dos anys que es va morir. Es diuen T..."-.

Publica un comentari a l'entrada