dimarts, 14 de juliol de 2015

Maleït SIDA.

Era segurament el 84 o el 85. Aleshores junt amb alguns companys del recent Servei de Pneumologia de Can Ruti, del qui n’era cap, i sobretot per insistència d’un altre col·lega, a qui mai li podré agrair que em portés per mal camí de la medicina privada (jo aleshores era totalment purista, naïf i defensor exclusiu d’una medicina socialitzada) havíem inaugurat una consulta, amb mentalitat cooperativista, a la Clínica Tres Torres, de l’especialitat de Pneumologia. 
Poc després, ens van derivar d’una de ses illes un noi de poc de més de trenta anys, que en una clínica privada havia sigut diagnosticat de Pneumonia per Mycoplasma Pneumoniae amb insuficiència respiratòria i que no responia al tractament. Crec que el va rebre el meu company Jordi Roig, excellent, i davant de la radiografia i la història clínica (potser me l’imagino però encara veig la radiografia amb detall) va o vàrem fer el diagnòstic de probable Pneumonia per Pneumocistis Carinii en un malalt amb SIDA. 

Aquell noi, de  família acomodada, havia tingut un breu passat hippies, - (de mi es diu que també l’he tingut) -,  i havia tingut la desgràcia d’haver participat en el ritual de l’administració endovenosa d’heroïna, encara que no s’hi havia enganxat. Aquell noi, ara estava casat amb una noia maca, assenyada, i tenien un nen d’uns tres o quatre anys. Ella havia participat encara menys vegades amb el ritual de l’heroïna, potser menys de mitja dotzena de vegades, i mai havia estat enganxada, 
Vàrem tractar el cas com a Carinii, amb bona resposta, a les 24 hores teníem un resultat positiu de portador de VIH, i de mutu acord, ara qui sap si erròniament en Jordi i jo, vàrem decidir no comunicar-ho encara, i amb qualsevol excusa fer l’anàlisi de l’esposa i el fill per a poder combinar les males i bones notícies. Ambdós varen ser negatius. I aleshores ho vàrem comunicar. 
Ens hem de situar en un moment en que el SIDA era una condemna, un estigma, una tragèdia. El pare es va commocionar, el pacient era molt valent i l’espectacular millora (curació) de la pneumònia el va fer estar optimista, i l’esposa com poques vegades he vist va tenir una reacció de valentia, suport, consideracions sobre el futur del fill i la família, admirable tot plegat en aquella situació.
Vàrem seguir al menys durant un temps el pacient. Progressivament l’esposa ens preguntava si podia haver-se contagiat i ens va demanar repetir el test que continuava sent negatiu. Després vam saber que pel seu compte, i en diferents laboratoris es repetia la prova, però el negatiu va començar a no satisfer-la perquè va començar a pensar o que se la seguia o que s’havia advertit als diferents laboratoris. Res no la tranquil•litzava. Qualsevol petita lesió cutània la portava als millors dermatòlegs a consultar si podien ser lesions relacionades amb el SIDA.
Encara que jo no era el seu metge directe, sovint amb consultava i jo inútilment, delicadament, el més que sabia, l’intentava dissuadir d’aquella idea. Tenia una paranoia amb un origen conegut, el terror, l’autoculpació per haver-se injectat les poques vegades que ho havia fet, la premsa “groga”, la maledicció de la sida l’empaitava. Suposo que li vaig recomanar algun psiquiatra, però no puc recordar si va arribar a anar-hi.
Me’n recordo molt bé. Un dia per la tarda vaig rebre, des d’una de les Pitiuses, una telefonada. Era ella, extremadament angoixada. 
-" Dr. Morera, m’han sortit unes taques vermelloses al braç. Els metges sou una colla de mentiders. Tots m’enganyeu, des del primer dia, el meu sogre us va prohibir que em diguéssiu la veritat."-
Vaig estar estona intentant tranquil•litzar la. 
-"Agafa l’avió demà, vine´m a veure i jo mateix t’acompanyo al Dr.F...per a que et miri aquestes lesions. Si us plau, creu-nos, tots volem el teu  bé."-
Em costa recordar aquella conversa sense emocionar-me més del que hauria de fer un metge curtit. 
A l’endemà vaig saber, que poc després es va tirar pel balcó, morint. Uns 18 mesos més tard ens van comunicar  que el marit, que ja no era pacient nostre, havia mort.
Aquell dia vaig saber, que a més de la responsabilitat sobre els malalts que se’ns moren també tenim la responsabilitat del malalts que se’ns maten.

Publica un comentari a l'entrada