Ser fisonomista.

Mai he sigut fisonomista. 

Es difícil d' explicar. Això alguna vegada m 'origina algun problema, perquè es pot prendre com una desatenció. En canvi sempre tinc molt bona memòria per a les histories clíniques, a vegades inclús excessiva, perquè

Me'n puc refiar massa i perquè lamentablement em deu ocupat espai per a recordar aspectes de la vida personal, proporcionalment importants.

Eren els meus començaments al Valle Hebron. Estava a l'equip de medicina interna comandat per l'insigne Pedro Pons (li hem fet justícia a la seva memòria?) que s' havia jubilat de la seva Càtedra als 70 anys, i que curiosament, el sistema de la seguretat social l'havia fitxat per crear organigrames jerarquitzats de medicina com ho va fer-ho amb altres. 

Eren, em podeu creure, altres temps i va ser un empelt, a la llarga amb resultats bons, diria mes que bons entre la medicina de l´Hospital Clínic, públic, de beneficència, amb el públic del Instituto Nacional de Previsión, que tenia "ambulatorios" però no hospitals.

Jo tenia ingressat amb mi un pacient amb febre, unes lesions simètriques al cara anterior de les cames., prominents, arrodonides, vermelloses, lleugerament molt doloroses, típiques, del que se'n diu Eritema Nuós. Per aquell temps jo estava interessat amb l Eritema Nuós perquè acompanyava a la Sarcoïdosi, una malaltia respiratòria, però que també podia coexistir amb febre reumàtica, tuberculosi, i altres.

En aquella època, encara no s' havia incorporat al servei de medicina interna cap especialista dermatòleg.

Això es resolia, de forma "amateur", en que una o dues vegades al mes, gratuïtament, suposo que per retrobar-se amb antics col·legues del Clínic, acudia a consultar, el professor Pinyol, mestre d'una prolífica escola de dermatòlegs a Barcelona, catedràtic al Clínic, que el recordo com "savi", el mes savi en medicina que hagi conegut, i encara que el recordo amb ulleres gruixudes, l’ull clínic mes brillant que he conegut. Era bona persona amb tots els sentits, humil, una mica presumit quant encertava que era sempre, afable. Ell mateix uns anys mes tard es va auto diagnosticar un càncer de pulmó per una lesió cutània, i els seus últims mesos de feina que no va deixar fins l 'últim moment es va dedicar a fer apologia contra el tabac amb els col·legues que fumaven (aleshores es feia inclús a les sales d’hospitalització).

Els deia:

 -" No sigueu burros, us morireu d’un càncer de pulmó com jo."- 

Devia tenir uns 65 anys.

Doncs be, vaig estar atent al dia que el Pr. Pinyol passava per l hospital de consulta, li ensenyo el cas, li dic que la radiografia de tòrax era normal. Amb mi era afectuos i em recordava pel nom. Al malalt, d'uns 35 anys li va preguntar:

- "De donde eres?"-

- "Yo soy de...."-

- "Ah, esto cae en Almeria."-

Si, si, va contestar el pacient

Aleshores en Pinyol va encarar la porta cap  a una altra consulta i em va dir:

-" Dr Morera, ja farà el que hagi de fer."-

El pacient era d‘una àrea reduïda on encara quedava un reducte de pacients amb lepra. L’eritema nuós es un reacció de l’organisme, no contagiosa. Vaig dir-li al pacient que el donaria d'alta i l'enviaria ambulatòriament al Clínic, al Dr. M... que aleshores portava l’única consulta monogràfica de lepra.

Vaig escriure personalment l’informe d'alta i la meva secretaria ja li va concertar un dia i hora.

Deuria haver passat un any aproximadament, pel carrer se m acosta un senyor alt i fort, amb aspecte de coneixem, em xoca la ma, apretant-me-la efusivament i em diu:

- "Doctor Morera,¿porque nadie me quiere decir la enfermedad que tengo?"-

Vaig rebobinar ràpidament, em vaig donar compte que a les mans tenia unes lesions extenses exudatives, que ja vaig entendre en que el pacient havia passat a la fase lepromatosa clara. Vaig contindrem, vaig tenir uns instants de rancúnia cap al pacient, fredament mai puc aprovar, i li vaig dir:

- "El Dr. M... le da tratamiento ¿verdad? "-

- "Si, si, me tengo que tomar unas pastillas por mucho tiempo."-

- "Ah, pues, pregunte al Dr M... que le explique la enfermedad que tiene. Pero me alegro que vaya bien."- 

Em vaig acomiadar amablement, ja aleshores tenia les meves dues mans ben agafades a l´esquena.

Efectivament, es de les vegades que més he lamentat ser tan poc fisonomista.