dimarts, 7 de juny de 2016

LLEI DE SUTTON.

Època relativament heroica, per a mi, passat el sedàs del temps i la memòria, completament heroica. 
Servei de Medicina Interna, érem fins un cert punt el cap de llança del que després va acabar sent la medicina publica catalana, de la que tothom n’està orgullós i de la que un gran sector de la societat, ara més, però des de fa molts anys se n'anuncia la seva privatització i el seu deteriorament.
Cada dia, a les 8 del mati hi havia, a la sala de sessions de la primera planta de l’hospital Vall d’Hebron, presentació de casos, generalment els difícils.

Hi havia molta assistència, i molta participació. 
Els residents, que molts d'ells estan ja jubilats, en tenen bon record i reconeixen que eren molt didàctiques.
Hi havien verdaderes discussions, a vegades amb rerefons de personalismes o bé per diferències entre les especialitats. 
Hi havien també confrontacions, fomentades a vegades com si es tractessin de combats de “catch”.
Un enfrontament dialèctic  clàssic  era el mantingut entre un col·lega meu que ha tingut una trajectòria professional molt brillant i jo mateix.
Nosaltres dos, probablement els "staff" més joves en aquell moment.
Rivals, mai enemics. Ell melòman, sovint ara, coincidim en concerts, estudiós, disciplinat, sempre es retirava de qualsevol acte a les 22 h. en punt.
En el transcurs d’una presentació d’un cas complexa a discutir:
-"I per que li vols practicar una biòpsia de pulmó?"- em va preguntar.
Jo vaig contestar: 
-"Aplicant la Llei de Sutton.”-
-"No conec aquesta norma" -, va replicar.
-"Ah, és d'un atracador nord-americà, que es deia Sutton. Quan li van  preguntar per que atracava bancs, va respondre: Ah, fàcil, perquè és on hi han els diners."- 

Encara que això era abans, l’altre dia un empleat de banca em va confessar que a la caixa forta de la central del seu banc, pràcticament no hi havia efectiu.

Publica un comentari a l'entrada