MONTSERRAT (conte de Nadal).

Última hora del migdia. Un traumatòleg amic meu em demana si puc veure un pacient al que se li ha detectat una possible paràlisi del diafragma esquerre.
74 anys, una mica desendreçat, jubilat, havia sigut directiu d'una empresa, barba de tres o quatre dies. No sembla que es cuidi massa.
Fumador fins ara. Vaig de pressa a fer la història clínica, és ja molt tard. Havia tingut un càncer de bufeta urinària, aparentment curat, fa 8 anys. 
Polimedicat: hipotensors, hipoglicèmics orals, antidepressius, ansiolítics.
No sap si és roncador, dorm sol, viu sol. Tos, expectoració, ofec que darrerament ha augmentat.
SaO2 de 94%, justeta. Efectivament, dorm millor del costat esquerre.
El faig asseure a la llitera, no acostumo a explorar exhaustivament els malats. Amb camisa i samarreta apujades, intento confirmar si té paràlisi diafragmàtica. És una maniobra que faig bé, però tot i així m’és impossible confirmar-ho, massa teixit adipós i a més a més, no coordina la respiració amb facilitat.
S'arregla i s'asseu altra vegada davant meu. 
-"Viu sol? "-
-"Si, fa poc la meva dona se n'ha anat de casa."-
-"Puc preguntar-li per que?"-
-"Si, diu que soc un lladre, que li robo."-
-"I és veritat?"-
-"No, clar que no."-

Va començar a plorar. No unes llàgrimes, plor, plor. No semblava tenir pudor per fer-ho, ho necessitava, necessitava deslliurar els esfínters de l’emoció.
Va començar a explicar: 
-"Fa molts anys, el meu fill adolescent es va tancar en ell mateix,-(el seu fill ara deu tenir uns 45 anys) -, s’enclaustrava a l’habitació, faltava a l'escola, no tenia amics. Amb recança anava a la visita d'un psiquiatra famós i amic, però es comunicava poc i no volia cap tractament. El psiquiatra estava desesperat per a ell i per a mi."-

Continuava plorant mentre revivia temps tan antics i difícils.
-"Un dia, que el meu fill no hi era vaig entrar a l’habitació. Vaig remenar-li tots el papers, tenia dietaris, llibretes amb anotacions. Al final, amagat, en el fons, d'un calaix, un sobre amb una carta. Era una carta d'acomiadament d'aquest món i de nosaltres.Vaig embogir. Vaig copiar el text i me'n vaig anar a casa del psiquiatra."-

-"Porta el teu fill ara mateix a la consulta."-
-"No vindrà. Quina excusa li podem donar?"-
-"Doncs jo ara mateix us vinc a veure amb qualsevol excusa."-

-"La visita a casa nostra no va servir, no el va treure del mutisme.
Jo desesperat, me'n vaig anar a Montserrat. Vaig demanar ajuda.
Un monjo, ja gran, va estar consolant-me i preguntant-me coses  del meu fill."-

-"Tranquil·litzis, vindré a Barcelona a veure'ls."-

Haig de dir que portava mitja hora explicant entre plors la història i haig de confessar que a més de la meva compassió, havia sabut crear un clímax d'intriga. Tindria happy end.?
El pacient va continuar: 
-"Interiorment vaig fer una promesa. Si el meu fill sortia del pou, la resta de la meva vida la dedicaria a la Verge de Montserrat. El monjo va venir varies setmanes a casa i el meu fill va començar a sortir de la seva closca. Va tornar a anar a l'escola i estava més comunicatiu. Vaig veure l'arc de Sant Marti. I sap el què ara és el meu fill?"-

I aquí va esclatar a plors.
-"Disculpi, no tinc dret a fer-li perdre el temps així."-
-"No, no. El proper dia m'ho acaba d'explicar."-

Ja ràpidament i amb l'ajuda de la Montse, (sic) li vàrem demanar un TAC i unes proves funcionals respiratòries.
-"Torni d’aquí una setmana."-
-"Gracies per tot."-

-"Montse, avui no dino."-
-"No dinem. Vaig al gimnàs directe."-
-"A mi m’haurà vingut bé dejunar."-

A la setmana no va tornar. 
A la següent  va venir a les 12h.
Es va asseure en el racó de la consulta, d'esquena. Vaig estar content de veure'l.
-"Si, el TAC confirma la paràlisis diafragmàtica, però hi ha bones noticies, no tens res dolent."-

Vaig ampliar amb preguntes relacionades que no detallo.
Segurament als 30 anys ja deuria tenir la paràlisi diafragmàtica.

-"Però... m'ha d'acabar d'explicar l'historia del seu fill."-
-"Ah, actualment és una persona molt reconeguda en el seu àmbit acadèmic, (no seria adequat dir res més). S’ha casat i té un fill."-
-"I el misteri dels diners robats?"-
-"Cada any he fet diferents aportacions al Monestir, econòmiques i d'altres. Ara soc pensionista i algunes empreses les he tingut que anar tancant. Vaig treure uns diners de la llibreta. Però... la meva dona, mai m'ha entès i no va entendre el perill del seu fill.  Ella amb les seves amigues en tenia prou."-

-"M'agradaria tornar-lo a veure per fer el seguiment."-
-"A mi també, l'altre dia em va aguantar molt."-
-"Forma part del nostre ofici. Em posaré amb contacte amb el seu traumatòleg.  I vigili no extraviï  la documentació mèdica que li hem donat."-