dimarts, 14 d’abril de 2015

Cor pulmonale a l’1


Aquests dies en que hi ha molt rebombori, justificat per descomptat, en relació a possibles casos d’Ebola, em recorda el 1971. Que era l´any 1971 ho he tingut que mirar a Google. Ja fa dies que tot plegat em recorda el primer cas de còlera que es va diagnosticar a Barcelona, no va ser mèrit meu, va ser que jo estava de guàrdia al Vall d´Hebron quant hi va arribar el primer malalt.
Quant jo era nen, abans de l'adolescència, degut a que era un dels llibres preferits del meu pare, havia llegit  “La història de Sant Michèle” de l’Axel Munthe, on es descrivia la terrible epidèmia del còlera a Nàpols. Després més tard, un estiu als 14 anys n’havia llegit com una seqüela del mateix Munthe, que només estava centrada en aquest episodi, o sigui que de jove me'n havia fet una idea força dramàtica d’una epidèmia de còlera. Res a veure amb la bellesa ”artística de “Mort a Venècia” de Visconti.
Retrospectivament, tenint en compte la facilitat en que vaig fer el diagnòstic, jo crec que ja estàvem alertats per la sospita d'algun cas, que malgrat la censura franquista a la premsa, ja s'havia filtrat als diaris. No recordo bé si era de Saragossa o de València i és possible que hagués repassat la clínica i el tractament.
Deurien ser les sis o les set de la tarda quan es va sentir un crit-ordre d'una de les infermeres:
-¡Cor Pulmonale a l’1!
Això volia dir que estaven entrant al cubicle número 1 del servei d'urgències un malalt greu i que la primera impressió era que es tractava d'un cor pulmonale, terme poc en ús actualment que seria de insuficiència respiratòria per malaltia pulmonar obstructiva crònica.
Com si el veiés ara, es tractava d´un malalt d'uns 65-70 anys, incorporat, amb una respiració ràpida i profunda (potser 45 respiracions per minut) emprant tota la seva musculatura.
Aquesta descripció que em faig, em recorda una que en fa Alejo Carpentier a “Siglo de las Luces” d'un asma aguda, segle XIX, cianòtic (totalment blau hortènsia), però amb un detall  ja descrit  antigament pels clàssics amb gran saviesa:  que el pacient tenia unes mans “de dona rentadora”, arrugades, i que em feien el diagnòstic de deshidratació molt greu, com mai havia vist ni mai he tornat a veure en un adult.
Els familiars estaven tot just entrant quan ja els vaig preguntar per diarrees i les característiques. Tot era típic.
Sóc poc escrupolós amb el meu exercici però immediatament em vaig posar guants i vaig ordenar que tothom se'n posés. Es tractava del primer cas de còlera, en realitat del primer a Espanya perquè la censura no en deixava parlar. Era Fraga Iribarne ministre de turisme?, - després ho busco- .
Els dies següents en varen haver uns quants, no més d'una vintena de casos. La majoria es varen salvar. Em sembla que el meu primer va acabar morint per insuficiència renal aguda a causa de la deshidratació. L’epidèmia es va controlar bé, l'avantatge del còlera es que no està produïda per un virus com l’èbola.
Quasi estic segur que ningú que no fos aquella tarda a Vall d´Hebron i per descomptat no hagi treballat en alguna ONG a països subdesenvolupats, ha vist un malalt en qui es pogués confondre “unes diarrees” amb una insuficiència respiratòria a primera vista. El nombre “horrible” de respiracions per minut que tenia el pacient era per l’acidosi metabòlica més exagerada que mai he vist i la cianosi, el color era per shock, col.lapse.
Eren uns altres temps. Pitjors que ara, però també molt millors que quan la Història de Sant Michèle.

Publica un comentari a l'entrada