Fair-Play

La medicina ha canviat molt si em refereixo, sobretot, al segle passat. L´exploració física que era tant important, ara ho es menys, pel que fa a centres hospitalaris on amb gran facilitat es disposa de la possibilitat de demanar analítiques completes, ecografies i exàmens de TAC. Encara canviarà més i de fet encara es relativament imprevisible com serà l’acte mèdic d’aquí a 10-15 anys.
De fet em distreu llegir llibres o texts futuristes com els de Kaiku Michio (el capítol de robòtica es espectacular) o bé de Bertalan Mesko. Alguns dels llibres que he publicat, com per exemple un que vaig titular “Ojo clínico en el siglo XXI” probablement l'hauria d'haver titulat “de principios del siglo XXI).
No obstant es probable que, malgrat la sofisticació de les eines i mètodes de diagnòstic que se’introduiran en els propers anys i que espero no siguin solament de diagnòstic sinó també de tractament, la relació personal entre el metge i el pacient no quedi abolida del tot.
Deuria ser una guàrdia de finals dels setanta o començaments dels vuitanta. Era per la tarda i en un dels boxes d'urgències del Vall d´Hebron, una resident em va fer consultar un malalt. El pacient deuria tenir 60 anys i explicava que feia unes poques hores havia notat una debilitat a la cama i el braç esquerre, fins al punt de no valer-se i tenir que acudir amb un taxi. Aparentment tenia una hemiparèsia esquerra, dit d´una altra forma, d’un atac de feridura. El pacient s’explicava amb claredat i no tenia cap disfàsia o trastorn de la parla o de la comprensió. Estava molt amoïnat pel seu futur perquè era solter, sense família i amb pocs recursos econòmics.
L’ exploració física, tal com havia observat la metge resident, era coherent però hi havia alguna atípia. Per descomptat que en aquella època no se li hauria practicat un TAC cranial ni com ara, que se li hauria aplicat el codi ictus. Per que us doneu compte de com havia variat, un col·lega amic meu una mica més gran i neuròleg savi i immens, va tenir que “llençar” una posta al dia d'un famós tractat de neurologia per la coincidència dels avenços del TAC, una història que recorda aquells films de “Rififi” que després d'un robatori exitós,  un atzar el feia perdre el boti.
He divagat. La incoherència estava en que si l´ictus era recent, d’unes hores, hi havia una hiperreflèxia molt manifesta que es més pròpia d’un ictus més antic, de dies, però no és del tot impossible observar-ho. Ja es diu que en medicina, no sempre dos i dos fan quatre. Total que vaig decidir repetir personalment l'exploració.
Efectivament les extremitats esquerres queien precoçment comparant-ho amb les dretes. El signe de Babinsky era ben obvi a la planta del peu esquerre. Vaig agafar el martell de reflexes, - s'utilitza encara?- , i efectivament, el reflexa rotulià esquerre estava extraordinàriament augmentat,  tant que hagués pogut picar un penal amb la força del reflexa.
Ho vaig repetir vàries vegades i sempre era així. No hi havia dubte. Una vegada més?  Som-hi. Però ara, uns mil·límetres abans que amb força el meu martell xoqués contra el seu genoll, la seva ròtula, vaig detenir el cop. Però la cama del pacient es va llençar amb la mateixa força que les anterior vegades,

Es varen produir uns instants de perplexitat entre el tres actors, la metge resident, el pacient i jo. Aleshores va passar l’impensable. El pacient es va incorporar de la llitera amb dignitat. Es va posar dempeus, em va allargar la mà i em va dir:
- “ Xoqui-la, el felicito, vostè és el primer que m’ha descobert.”
El final de la història era que el senyor, un antic alcohòlic, total o parcialment homeless, arrel d’un hematoma subdural havia après la clínica de l’hemiplegia i anava d´hospital en hospital, i així subsistia. Ara no hagués pogut: la informàtica, la sectorització burocràtica i sobretot els mètodes d'imatge, li haguessin impedit. Però aquell anònim homeless, educat, digne, ex-alcohòlic rehabilitat, va demostrar tenir una dosis envejable de fair-play.
Encara simpatitzo amb ell, i amb els que són com ell.