dimarts, 28 d’abril de 2015

L’ allau.


Jo sóc molt aprensiu. Sempre he tingut por a la mort, potser cada vegada una mica menys per l’edat. Això, en part i segurament, ho va provocar el fet de que el meu pare fos metge de poble, Igualada, i per tant era fàcil que a les converses dels meus pares no es filtressin històries de malalties fatals.
El meu horror era tal que per anar a l’escola primària, - vaig anar al col·legi de monges de la Divina Pastora - , havia de passar per força per davant de pompes fúnebres, que aleshores en dèiem "Cal Bagulaire", derivat dels taüts.
Com que em sabia de memòria el recorregut, amb els meus 5 o 6 anys, uns metres abans tancava els ulls i no els obria fins que no havia superat uns 10 metres, la diguem-ne tenda. Després, per casualitats de la vida he tingut que atendre a diferents membres de la família, tots ells, excel·lents persones dotades de molta humanitat.
Bé, aquest no és el tema principal d´aquesta narració.
He conegut pacients d’una gran serenitat en front de la malaltia i del mal avenir, com un pacient de qui em vaig fer amic, que després d´haver-li diagnosticat, una malaltia hematològica, - (només tenia quaranta anys en LL...) -,   que avui seria una mica menys greu, em va confessar que era més feliç que mai, perquè  en aquell “impasse” podia fer tot el que abans com a treballador metal·lúrgic no havia pogut fer: llegir filosofia.
N´he conegut molts de valents i els he admirat. Però n´hi ha d’altres, quasi sempre relacionats amb un estatus social i econòmic poderós (no ens penséssim que tots són així, a l'inrevés, els menys) que tenen una confiança cega amb la seva invulnerabilitat, aliada per descomptat d’una medicina quasi totpoderosa, que malauradament sabem que no és així. Us explicaré un cas.
Un dia, em va venir amb presses a la consulta de la Teknon, un malalt d’uns 45 anys, físicament fort, intel·ligent, àgil en les respostes, crec que era enginyer. Li vaig començar a fer la història clínica, seguint la meva rutina, i aviat em va interrompre:
- Jo, només venia perquè a un Hospital de Canada, més concretament de Calgary, em van recomanar que quant arribés a Barcelona em fes veure per un Pneumòleg. 
- Va estar ingressat?
- Si, es clar
- I per quin motiu?
Tingui -, i es va treure un sobre que contenia un informe detallat.
El pacient havia anat a les muntanyes del voltant de Calgary a esquiar, quant un allau el va colgar. L’informe explicava amb detall com havia estat rescatat per un helicòpter, trobat amb situació d’hipotèrmia, parada cardíaca i respiratòria, i que degut a la situació d´hipotèrmia malgrat haver estat amb parada durant mes de trenta minuts, no havia sofert mort cerebral. Tant mateix deia que gràcies a uns “rescues” experts . - que serien els que voldria per mi si els necessités - , havia recuperat batec cardíac i li havien pogut proporcionar oxigen.
L’informe, que ara m’agradaria tenir, descrivia amb tot detall que el arribar a l’hospital varen poder comprovar que tenia els dos pulmons completament anegats de neu fosa,- (s’hauran publicat en alguna revista aquestes imatges tan infreqüents?) -, i que després d’una setmana, l´havien pogut desconnectar. Total, que allí, davant meu tenia un autèntic, potser el més autèntic que he vist mai , ressuscitat. Es tractava del que jo en dic, “un protegido” de la pel·lícula amb aquest títol.
Orgullós del que la medicina pot arribar a fer, - i humil, jo i meravellat de Calgary i els seus professionals -, vaig pensar: tota la feina ja l’han feta, què li puc fer jo?.
Però, inclús per deferència cap els metges que li havien aconsellat que anés a visitar se per un pneumòleg, després de comprovar que tenia una saturació d’oxigen del 98% i unes pulsacions de 62 per minut, li vaig dir  (era dijous a les 19h):
- Vingui demà divendres que li farem una exploració funcional respiratòria completa i un TAC de tòrax.  Aleshores el pacient em va dir:
-  Ho sento, no podrà ser.
-  I..., perquè?
- Demà al matí me’n vaig a esquiar

Publica un comentari a l'entrada