dimecres, 8 d’abril de 2015

El somni.

Estava passejant per la Rambla d’Igualada, per a ser mes concret la Rambla de Sant Isidre, per on feia ja molts anys no hi passejava.
Tot de cop em trobava amb un estimat col·lega amb qui, fora dels somnis compartia responsabilitat a les guàrdies de medicina del Vall d´Hebron, a començaments del setanta. En el somni em deturava, i em deia:
- Per favor, podries passar a veure un pacient i donar me la teva opinió?. La veritat es que era molt freqüent aquesta situació a les nostres enyorades guàrdies del divendres.
Entrava, no a un box, sinó a una casa, mes botiga que casa, després de creuar unes cortines d' aquelles com de ganxets metàl·liques, que segurament tenien la funció, no sempre reeixida d'evitar l' entrada de les mosques.
El meu amic em feia veure un pacient rodejat d'alguns familiars imprecisos. No podria precisar l'edat del pacient, però si el rostre. Tenia unes lesions crostoses extraordinàriament prominents que li sortien per les narius i li arribaven fins el llavi superior. En veure'l, em vaig adreçar al meu company, de mes edat que jo però d'aspecte sempre envejablement  juvenil, i li vaig dir:
-         J..., jo crec que es un Wegener.
Els meus lectors pocs o molts ja aniran veient la meva juvenil , aleshores,  afició per les malalties poc freqüents. Crec que aquí acabava el somni.
A l'endemà, al voltant de les 11 del mati, a l'hospital, entrava en un dels quatre ascensors de la planta principal, -encara hi son, no se si els mateixos-. Abarrotat i a punt de tancar-se veig que s'acosta un col·lega jove a qui no coneixia, i ell o jo, amb la mà vam evitar que es tanquessin les portes i acabes d'omplir l'ascensor llauna de sardines.
Aleshores em va dir:
- hola Dr, Morera, soc un nou membre de l'equip d´otorrino, i voldria que em veiessis un malalt.
En aquella època era adjunt de medicina, crec que estàvem a la planta 2ona. i a mes dels llits assignats, era el consultor d'una de les ales de la sisena, amb pacients de diverses especialitats quirúrgiques, inclosa otorrino.
Aleshores, al meu col·lega, una mica en broma, li vaig dir,:
-         ¡ah, ja se, segurament és un Wegener.
El meu col·lega va fer una cara de perplexitat especial, però no vàrem tardar gaire a parar a la sisena que ambdós havíem picat. Vam entrar a l'habitació, una de quatre ( n'hi havien de sis, de quatre i de dos, el pacient que em consultaven estava al llit tres, segurament l’habitació 604, era un jove, ben plantat, d'esquena mirant a l 'exterior, i al girar se, vaig veure un rostre més jove però amb les mateixes lesions crostoses del malalt del somni. No em vaig immutar. Li vaig dir:
-         probablement serà una malaltia de Wegener.
Per descomptat, de forma dissimulada li vaig dir al meu col·lega:
-          ja m´havien parlat d' aquest ingrés.
Després, durant la meva carrera he vist mes Wegener, però no he tornat a veure unes lesions tant exuberants.


Publica un comentari a l'entrada