El somni.
Estava passejant per la Rambla d’Igualada,
per a ser mes concret la Rambla de Sant Isidre, per on feia ja molts anys no hi
passejava.
Tot de cop em trobava amb un estimat
col·lega amb qui, fora dels somnis compartia responsabilitat a les guàrdies de
medicina del Vall d´Hebron, a començaments del setanta. En el somni em deturava,
i em deia:
- Per favor, podries passar a veure un
pacient i donar me la teva opinió?. La veritat es que era molt freqüent aquesta
situació a les nostres enyorades guàrdies del divendres.
Entrava, no a un box, sinó a una casa, mes
botiga que casa, després de creuar unes cortines d' aquelles com de ganxets
metàl·liques, que segurament tenien la funció, no sempre reeixida d'evitar l'
entrada de les mosques.
El meu amic em feia veure un pacient
rodejat d'alguns familiars imprecisos. No podria precisar l'edat del pacient,
però si el rostre. Tenia unes lesions crostoses extraordinàriament prominents
que li sortien per les narius i li arribaven fins el llavi superior. En
veure'l, em vaig adreçar al meu company, de mes edat que jo però d'aspecte
sempre envejablement juvenil, i li vaig
dir:
-
J..., jo crec que es un Wegener.
Els meus lectors pocs o molts ja aniran
veient la meva juvenil , aleshores, afició per les malalties poc freqüents. Crec
que aquí acabava el somni.
A l'endemà, al voltant de les 11 del mati,
a l'hospital, entrava en un dels quatre ascensors de la planta principal, -encara
hi son, no se si els mateixos-. Abarrotat i a punt de tancar-se veig que
s'acosta un col·lega jove a qui no coneixia, i ell o jo, amb la mà vam evitar
que es tanquessin les portes i acabes d'omplir l'ascensor llauna de sardines.
Aleshores em va dir:
- hola Dr,
Morera, soc un nou membre de l'equip d´otorrino, i voldria que em veiessis un
malalt.
En aquella època era adjunt de medicina,
crec que estàvem a la planta 2ona. i a mes dels llits assignats, era el
consultor d'una de les ales de la sisena, amb pacients de diverses
especialitats quirúrgiques, inclosa otorrino.
Aleshores, al meu col·lega, una mica en
broma, li vaig dir,:
-
¡ah, ja se, segurament és un
Wegener.
El meu col·lega va fer una cara de
perplexitat especial, però no vàrem tardar gaire a parar a la sisena que ambdós
havíem picat. Vam entrar a l'habitació, una de quatre ( n'hi havien de sis, de
quatre i de dos, el pacient que em consultaven estava al llit tres, segurament
l’habitació 604, era un jove, ben plantat, d'esquena mirant a l 'exterior, i al
girar se, vaig veure un rostre més jove però amb les mateixes lesions crostoses
del malalt del somni. No em vaig immutar. Li vaig dir:
-
probablement serà una malaltia
de Wegener.
Per descomptat, de forma dissimulada li
vaig dir al meu col·lega:
-
ja m´havien parlat d' aquest ingrés.
Després, durant la meva carrera he vist mes
Wegener, però no he tornat a veure unes lesions tant exuberants.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada