Mal d’ull de veritat

Sempre havia sigut una malalta amb molta personalitat, probablement molt intel·ligent, crec que soltera o separada, sense fills, amb tendència a vestir de negre, amb una certa aversió cap el “gènere” metge, encara que no a tots. Molt enèrgica i autoritària, alguna vegada havia generat algun conflicte a algun servei urgències com acompanyant d’algun familiar. 

Tenia una malaltia molt poc freqüent, a més de seqüeles de tabac i tuberculosis i una sobreinfecció per M. Xenopii que realment vaig reeixir en eliminar li després de 24 mesos de tractament la qual cosa va afavorir la freqüentació. 

No ho vull ser literari però de veritat que tenia una mirada penetrant, inquietant, de vegades.

Amb tot aquest temps va adquirir confiança per a fer-me saber que tenia “poders”, poders especials, endevinatoris i altres. L’anècdota més impactant que m’havia fet saber es com s’havia comunicat amb la seva mare a l’altre món.

La seva mare, de qui tenia cura i amb qui vivia va desenvolupar un càncer digestiu del que inexorablement al cap d’uns mesos havia de morir. Amb les cartes clares les dues varen pactar que si hi havia un “més enllà” de poder ser la mare, el dia crec del seu sant, li faria saber amb alguna senyal. I si haguéssim de creure a la meva pacient, el “més enllà” existeix, per què el dia del seu sant, al migdia, sense res al voltant, ni cap aire especial, tot de cop va caure a terra un gerro d’unes estanteries que la seva mare li havia regalat, i que sabia prou bé que no li agradava.  Doncs bé, jo vaig continuar veient a la pacient per a controlar-la, i sempre es practicava la radiografia de tòrax en el mateix centre perquè ja havia fet amistat amb el director i de qui sempre en parlava bé. Quant ella em portava la radiografia, per descomptat ella ja l’havia revisada i li havia donat el vist i plau a l’Informe Radiològic, donat que ella era una experta al menys en el “seus” pulmons.

Un dia va venir amb una de les radiografies molt indignada. S’havia barallat obertament amb el seu, fins aquell moment, radiòleg preferit.

-"Com pot ser?"- 

- "Doncs que la radiografia que em va fer tenia una tècnica defectuosa i em van “escapçar” la base esquerre i li vaig demanar que me la repetís."-

- "I..."- 

- "Se m´hi negava. M’hi vaig discutir. Finalment me la va repetir. No hi tornaré."- 

I aleshores, amb una mirada terrible, d’actriu de tragèdia grega em va dir:

-"Ah!,... però li vaig fer mal d’ull!"- 

Aquella setmana em vaig assabentar  que el radiòleg havia tingut una embòlia retiniana  a l’ull esquerre. Però això no va ser tot. L’esposa del radiòleg es va fracturar el fèmur i la filla d’ambdós va tenir que ser ingressada per l’empitjorament d’una malaltia crònica.

Quant el fill li explicava totes aquestes desgràcies a una amiga meva radiòloga, va dir:

-"Sembla que algú ens hagi fet mal d’ull."- 

Només vaig veure una vegada més a la pacient. Per descomptat no vaig explicar-li les desgràcies d’aquella família, això hagués augmentat la seva seguretat sobre el seus poders. Aquell dia jo quasi no gosava mirar la directament als ulls. Li vaig donar la bona notícia, estava definitivament curada, ja no calia que tornés.

No l’he tornat a veure.