dimarts, 30 de juny de 2015

Paulo Cesar Farias.


Era segurament el 1995 o 1996. 
La meva secretària al matí m’havia avisat per un malalt important que m’havia donat hora. Era estranger, i alguns periodistes ho havien volgut confirmar.
Els dos vam ser puntuals. Es va apuntar amb un nom fals, ell mateix m´ho va dir. El motiu era ser una persona de l’equip de govern de Color de Mello, al Brasil. No semblava lògic que em consultés, encara que si que era veritat que en algunes agències efe havien aparegut noticies meves relacionades amb la Síndrome de Apnees de la Son
No era un cas difícil. Era roncador, la seva promesa li deia que feia apnees, portava una gravació en un  casset. Era extremadament educat. 
Em va preguntar si havia estat a Brasil i li vaig dir que en general, jo era massa poruc per a viatjar a països que jo considerava menys segurs. Ell em va dir que anant amb ell viatjava amb la màxima seguretat. 
Em va dir;
-" Jo soc de l’estat d’Alagoas, que es l’estat més bonic del món, literalment el paradís i que unes platges com Macelo no hi eren enlloc."- 
Aquella nit se li va practicar una polisomnografia, es va comprovar que roncava. I que era una cas molt lleu de SAOS. Li vam recomanar que disminuís de pes i que m’agradaria tornar lo a veure amb mig any. 
Ell per la seva banda em va donar els seus telèfons per localitzar-lo i em va convidar de tot cor a visitar Brasil.
No em vull estendre. Al cap d’uns mesos el vaig veure mort, en una fotografia al diari ELPAIS, jo diria que se’ns dubte la fotografia més “amarilla” que mai havien inclòs en aquell diari. Ell i la seva promesa estaven estesos, nusos, junts, morts violentament. 
He mirat al Google, i la platja de Macelo sembla idíl·lica.

Publica un comentari a l'entrada