dijous, 25 de juny de 2015

Pastilles Juanola.


No és House. Es autèntic, i de fet està publicat en una revista mèdica, totalment indexada, i per tant podria no incloure l’anècdota perquè d’alguna forma ja està explicada. Però conté prou aspectes com per a poder-la tornar a explicar. Molts dels protagonistes s´hi sentiran identificats, però de fet més d’un d’ells signa la publicació.
Era, és, un col·lega i amic meu. Molt esportista. Potser ell no ho sap però de fet li dec que en un algun moment de la vida jo dediqués temps a l’esport i a l’exercici físic, cosa que ara considero important, i que pels començaments dels anys setanta considerava una frivolitat a la que jo no hi podia perdre el temps.
Era un dilluns. Va venir molt alarmat. Es pesava regularment, i aquell cap de setmana, sense haver variat la dieta, havia augmentat potser quatre o cinc kilograms. Era impossible però era així. 
Va trucar a un resident seu, molt bon clínic per cert. El va anar a veure a casa, i li va semblar que tenia una mica d’edema, això vol dir, els turmells potser una mica inflats. Diumenge, a casa del meu company, no disposava de massa ajuda per al diagnòstic, però disposava d’una tira de Labstix que era una tireta de paper, molt útil que virava de color segons si l’orina contenia algun compost que es considerés anormal. I va ser positiu, per albúmina, i doncs amb aquestes dades tant provisionals s’estava construint un possible diagnòstic de malaltia renal. 
Sent com jo soc de neuròtic, em puc imaginar quina nit d’angoixa deuria passar aquella nit el meu amic.
Des de primera hora del dilluns alguns ens vam mobilitzar. Es va punxar sang per analitzar en el laboratori, es va recollir orina per a quantificar l’albúmina, i es va fer una radiografia de tòrax, que vam llegir entre els dos, i semblava que hi havia una mica de líquid pleural a la cissura, la qual cosa fomentava la hipòtesis de retenció anormal d’aigua. Vam esperar els resultats. Sempre, els “resultats fan angúnia. Li vaig fer companyia, aleshores entre els col·legues d’un hospital el companyerisme potser era més intens que ara. 
Aleshores ell va desplegar una qualitat que ell mateix potser no va poder apreciar, i que a mi em va admirar. Tenia un original de publicació científica, a mig escriure, i durant els 120 minuts que deuríem esperar pels resultats va escriure febrilment, com si fos el seu darrer dia, com si escrivís el testament, cosa que afortunadament no va ser així. 
Jo tenia el pressentiment que no seria res, però no sabia què. Era poc probable, i confiava en que el labstix positiu era un positiu fals, cosa que passava freqüentment i que alguna cosa se’ns escapava. Vam anar a buscar ells resultats, el primer que vaig buscar era la creatinina, que era normal, i la proteïnúria quantitativa que era despreciable. 
- "Doncs, no tens cap malaltia de ronyó, això es segur"-
Però alguna cosa causava la retenció de líquid. 
-"Que has fet de particular aquest cap de setmana?"- .
- "Res"-.
-"Alguna cosa de la que no te’n recordes, que has oblidat."-


Aleshores, ell va comentar,: 
-" Bé, el divendres, nerviós pel partit de futbol que vàrem jugar, vaig mastegar compulsivament, més que mai, pastilles Juanola"- 
 "Moltes?"-
- "Sí, moltes, potser dues o tres capses."- 
Ah, això jo ho sabia, la regalèssia i les pastilles Juanola tenen un compost que és l’àcid glicirrínic, que és una substància que se’n diu DOCA-like o aldosterona-like, és a dir que té una acció per similitud química molt semblant a unes hormones de les suprarenals que fan retindré sodi, i per tant, aigua. 
-"Eh, voila" -.Li vaig dir. 
Ens vam posar a saltar, l’enigma estava resolt, només calia que pixés uns pocs dies sense l’efecte del glicirrínic. No calia res més.
Ell va voler publicar el cas, com una mostra més d’aquella qualitat que li vaig endevinar de capacitat del que ara se’n diria resiliència, en aquells 120 minuts en que febrilment va acabar d’escriure la publicació que tenia a mitges.

Publica un comentari a l'entrada