dimarts, 16 de juny de 2015

Paint in Black.

Jo sempre dic que la medicina es una professió bona, interessant, de fet per dintre a vegades penso que la millor, i no ho dic per raons econòmiques, en que amb seguretat no es ni la pitjor, ni la millor. 
També he de dir que l’exercici de la medicina ha variat tant, que la que faran els deixebles més recents ja no s’assemblarà per res a la que feia el meu pare, ja que actualment hi ha  tantes "supersespecialitats"  que cada una d’elles ja segurament té diferents punts d’interès, la qual cosa fa poc generalitzable la frase en que he començat. 
Però en el que ja estaríem tots més d’acord, es que l’aspecte menys agradable de la professió és quan hem de donar males notícies. S’ha fet molta broma sobre allò de que les dolentes són... i les bones són... per atenuar el que a ningú de nosaltres ens agradaria escoltar.
Ara deu fer uns set anys veia per segona vegada, després d’haver-li indicat una broncocofibroscòpia, un pacient que unes vuit o deu setmanes se li havia diagnosticat una pneumònia del lòbul mig i m´havia vingut amb una radiografia no neta. De família adinerada, suposo que al mig d’un divorci, venia una mica desvalgut, encara fumador, amable, potser ja una mica temorós. 
A la segona visita, en la que jo tenia que donar-li els primers resultats va venir acompanyat, clarament suportat per la seva esposa de qui s’estava separant. Els dos tenien clar que la salut i la malaltia no tenen res a veure en aquestes situacions. Magnífic, sempre el gènere humà hauria de comportar-se així.
Ara tinc un i-phone 5, però aleshores tenia, crec un Ericsson, i com a senyal el meu fill hi havia posat un fragment d’una peça, que de fet m’agradava pel ritme potent en què començava, però que desconeixia, perquè jo l’època del rock me l’havia perduda en part per la dedicació als estudis, en part per la dedicació a l’agitació política i en part perquè era del jazz, no del rock. El fragment era dels Rolling, i més tard vaig saber que la cançó era “paint in black”. 

Amb això dels mòbils quasi tots som uns mal educats. Jo el primer. Jo estava amb aquell pacient, i la seva acompanyant, explicant-els –hi que el resultat era d’un carcinoma escatós de bronqui del lòbul mig, que pensava que encara que em faltava el TAC-PET la lesió tenia moltes possibilitats de que fos operable, que havíem tingut una sort relativa que es descobrís arrel de la pneumònia..., quant inoportunament, inesperadament va començar a sonar la melodia de  “paint in black”. Inesperadament perquè poso en silenci el mòbil encara que de vegades el contesto quant són de malalts que identifico. 
Van ser uns segons. Però aleshores els vaig veure més emocionats que no uns instants abans en que ja els informava de que el cas era delicat. Sense cap pudor, cosa que sempre els hi agrairé, sempre estem aprenent, em varen comentar que s’havien emocionat per la música dels Rolling Stones, que els evocava moments feliços d’ells. No crec que tingués a veure res amb el títol.
El cas va ser operable, per algunes troballes va caldre radioteràpia i quimioteràpia motiu pel qual el vaig derivar a una oncòloga competent i empàtica. Els vaig perdre de vista, però sabia que el cas havia anat bé.
Ara fa poc, una mica més de mig any, es va venir a revisar. Li vaig dir, 
-"C...., com has tardat tant a venir, no saps que també els metges patim pels malalts". - 
De facto ja està curat. Com si fos poc important li vaig parlar dels Rolling i que ja no portava aquella música. 
No vaig preguntar li com havia continuat tot, o si li vaig preguntar no recordo la resposta. Però estic segur que van restaurar la relació.


De tant en tant, quant em queden 5 minuts pel telediari de les 21h de TV3, busco en el YouTube, el paint in black. “I wanna see it painted, painted, painted, painted black. Yeah¡"
Publica un comentari a l'entrada