dimarts, 9 de juny de 2015

Només una lletra.

Estava de guàrdia. Al Valle Hebron. A l’altra fil del telèfon demanen per el cap de guàrdia.
- "Digui" -
Una veu accelerada, angoixada. 
- "Es vostè el metge de guàrdia? Els hi ha vingut algú molt greu, fa poc?"- 
-"No especialment."-
-"Doncs el hi vindrà un pacient intoxicat per cianur."-
-"I per què?"-
-"Soc farmacèutic i fa poca estona un dependent nou que tenim, a una senyora que portava una recepta de clorur potassi li hem donat cianur de potassi"-
-"D’acord, gràcies per dir-nos-ho, però espero que no passi."-
-"Si, acabo de telefonar a l’esposa per advertir-la i ja ha passat.
Ho sento."-
Al fons d’urgències es va sentir un enrenou. Efectivament amb una llitera arribava un cadàver, la persona sobre la que ja ens havien advertit. 

Es varen fer el tràmits per trasllat a la morgue i la comunicació i paperassa judicial. Terrible.
L’esposa es va quedar asseguda, abatuda, en una cadira de dintre un box. Vaig entrar a recollir una mica les dades de la història. Ella entenia perfectament tot el que havia passat, un error fatal, amb conseqüències fatals
-"Com ha sigut?"-
-"Bé, com a costum jo anava a buscar els “sellos” de clorur potàssic."-
-"Per què els prenia?"-
-"El meu marit tenia una insuficiència cardíaca de fa molts anys, i feia una dieta molt estricta sense sal. El metge m’hi donava el clorur de potassi com a substitut, per a donar-li sabor."-
-"Ja."-
Tot plegat ha sigut terrible
-"Si, però vostè encara no sap el pitjor."-
-"Què ha passat."-
-"El meu marit feia força anys en que ja estava confinat pràcticament a l’habitació i ell se sentia un invàlid, el desesperava no poder-se valdre,  i sovint em deia: M...., sóc una càrrega per a tu."-
-"Tots podríem ser una càrrega".-
-"Si M..., però jo no ho vull, m’hauries de matar".-
-"No diguis aquestes coses, com pots imaginar que jo..."-
-"Creu-me, ho hauries de fer."-
-"Aquesta tarda, quan jo li he portat la sopa, ha tastat dos o tres cullerades, i li ha trobat un sabor amarg. Tot ha sigut molt ràpid, però mentre perdia el coneixement, ell m’ha mirat i m’ha dit: m’has matat. Quina angúnia, l’últim pensament ja sigut de que finalment li havia fet cas. Déu meu!"-

Després alguna cosa vaig llegir als diaris sobre aquest cas. Segurament coses tècniques, judicials. Però segurament aquest sentiment tant particular del matrimoni es va obviar.

Clorur(Cl), Cianur(Cn), només una lletra equivocada, i un drama...

Publica un comentari a l'entrada