Error involuntari.

Jo crec que vaig tenir ocasió de veure en acció el que en Medicina eren coneguts com patrons, grans patrons. Metges, quasi mig sacerdots, amb passos de visita espectaculars, al voltant d' uns pacient, no dic que no respectats, però que en tot cas eren subjectes d'una medicina de "beneficència", però això va anant esvaint-se, en part perquè es va implantar la medicina  de la seguretat social. Jo crec, que juntament amb els companys de la meva promoció de l'Hospital Clínic i unes quantes posteriors més vam ser  els darrer espectadors.
Això no era exclusiu de Barcelona ni d'altres facultats espanyoles, sinó també a Paris, a Viena i a moltes altres capitals europees. No ho se si ja a Estats Units aquesta sacralització no havia ja minvat.
Hi ha abundants pintures i altres documents gràfics que ho il·lustren.

Aquests patrons ho eren sobretot perquè eren catedràtics, i per ser-ho en general podien ser-ho pels seus coneixements, o per raons endogàmiques o be polítiques, estic parlant del 1960 en que el primer càtedro de primer curs impartia la classe amb camisa blava, o aleshores també opus dei, o combinacions.
Alguns eren autèntics dèspotes, i la lluita per la successió, o simplement ser el deixeble mes estimat, afinava els coneixements florentins  tan com els mèdics. De pas diria, que com tots vostès saben, la naturalesa humana no ha canviat al mateix ritme que ho ha fet la ciència, i que les situacions d’a les hores amb altres estils, son igual de vigents actualment. Aquest tema serà recurrent en altres anècdotes.

Aquesta historia que a continuació els hi explico, es desenvolupa en el següent marc:1960 i escaig, una càtedra de medicina de prestigi, botxins i víctimes a l’ensems.
 Un venerable col·lega, aspirant a deixeble preferit, d'uns cinquanta, potser preocupat perquè la seva esposa patia insuficiència renal, es va practicar una analítica, tot i que es trobava be, no tenia cap símptoma,
Pàl·lid es devia quedar quan a l'anar a buscar el resultat, tenia una urea d'un gram i mig. No ho va dir a ningú, no ho va consultar a ningú. Va fer el que podia ser prudent, va repetir l’anàlisi de sang, amb l'esperança que fos un error. Aquesta vegada es va ensorrar moralment al veure el l’analítica. Es probable que deuria mig estripar el sobre del resultat. L'anima li va caure als peus. Ara, la xifra d' urea era de 3g. En aquella època encara no existia la diàlisi, i per tant, el resultat de la anàlisi era equivalent a una sentència de mort. 
Amb qualsevol excusa, considerant-se un pacient terminal, es va tancar  a casa, algun íntims van explicar que es va ficar al llit, i va entrar en una profunda depressió. 
Varen passar tres o quatre setmanes. Alguns companys benintencionats el telefonaven però ell no s'hi posava. 
Finalment dos amics van anar al domicili, a veure el que li passava.
-"Amics, m'estic morint"-
-" Com dius? Tens un bon aspecte."-
- "Tinc insuficiència renal terminal, amb 3 g d' urea."- 
-"Impossible, estàs vermell de cara, impossible. Ha d’haver un error."-
-"Ho he comprovat."-
-"Canvia de laboratori..., ves al laboratori G..."-  ( un extern a l’Hospital Clínic).

Tant de bo fos un error. Resultat del laboratori G..., 0.30.
No li va costar gens treure's la depressió de damunt. Al cap de tres dies estava treballant. No es va fer enrenou, tot es va dur amb extrema discreció. Però tots els que ho vam saber, mai vam creure que hagués estat un error involuntari.