Vostès no hi poden fer res…

Començo a ser repetitiu, però com que la meva pràctica mèdica va ser molt precoç i a la vegada actualment l'estic allargant una mica més que els cànons locals, he tingut la sort de veure períodes de transició de nosologia, de causes de malaltia, de tractaments, d’aparició de noves malalties i eradicació d'altres, que jo mateix a vegades em sorprenc però també me n'interessa reflectir-les. 
Jo encara era estudiant de medicina, segurament dels dos darrers cursos (per un motiu que algun dia acabaré explicant en aquestes dues anècdotes, que haig de situar l'episodi).

Hi havien pocs infarts cardíacs, o al menys no els veiem. Podien passar varies guàrdies al Clínic sense que en veiéssim cap. Probablement la dieta o la gana de la guerra i la postguerra  havia previngut molta malaltia coronaria, i més entre la població que acudia a un hospital de beneficència com el Clínic. Això deuria ser finals del 63 perquè recordo que feia fred.
Jo aleshores, a més a més d'estudiant feia de metge visitant als pacients de la sala general de patologia, tutelat potser de massa lluny, feia guàrdies i aprenia per amistat i amateurisme, amb un internista, molt bo, que va morir massa jove al que estem acostumats ara. Un home que considero un dels meus mestres i que tenia un estil personal, i que a la vegada se'l podria considerar un outsider en l’ambient acadèmic del Clínic d'aleshores, molt professoral.
Un pacient, de la burgesia catalana, va cridar-lo per un dolor toràcic i tenia un infart. Ho creieu, o no creieu, no hi havia stents, no hi havia cirurgia de coronaries, ni Unitat de Coronaries. Al menys no el Clínic. 
La Cardiologia moderna, es va anar introduint uns pocs anys després a la Clínica Sant Jordi, avui desapareguda, al menys en el que seria l'edifici original, i els avenços han sigut tant espectaculars que jo a vegades dic que quasi es impossible que algú es mori del cor actualment. 
Que ningú s'ho prengui al peu de la lletra, es una frase retòrica per posar magnitud als progressos que he vist.
Encertadament o no, vàrem improvisar amb altres col·legues i fent torns una mena d'intensius a domicili. Des d'un bon moment, probablement per l’extensió de l'infart es va manifestar greu, amb shock, col·lapse, hipotensió. La resposta a la perfusió de noradrenalina mai va ser satisfactòria i als tres o quatre dies vam perdre la batalla i la guerra. El pacient va morir. 
Vàrem desfer la instal·lació feta  i dos o tres companys, vam acomiadar-nos de la família, que malgrat tot estava agraïdíssima dels inútils esforços.
Vàrem sortir, vàrem cridar l’ascensor de la finca noble d'aprop del Turó Park, i allí vàrem coincidir amb el sacerdot que mentre desparàvem deuria acudir a impartir els últims sagraments. Va entrar darrera nostra amb un posat adequadament devot i l'uniforme negre, nosaltres despresos ja del blanc. 
Ja sabeu que els silencis dels ascensors son incomodes a vegades. Propicien parlar del temps o alguna altra banalitat. El sacerdot ens va veure trists, i als pocs segons va trencar al silenci amb un to consolador
-" Si, ja se sap, vostès no hi poden fer res."-  (es referia a la darrera batalla contra la mort) 
Aleshores, sense cap mala intenció, i jo crec mentre ell ja preveia el que jo li contestaria: 
-"Si, però vostès tampoc."-
Sort que en aquell moment es produí el sua soroll de l’ascensor aterrant.
-"Passiu-be."-
-"Passiu-be."-