Fins que el Barça guanyi la lliga.

Era un home alt, d' uns setanta i escaig anys d'edat, d'aspecte com un s' imagina els senadors romans, al moure's, ben recte malgrat l' edat, cabell totalment blanc, d' aspecte bondadós, enraonar serè i clar, home de lleis que des del primer dia que el vaig visitar, pel seu cognom me'l feia familiar d'un col·lega prestigiós, cosa que vaig comprovar d'immediat.
Venia per una mica de tos, una mica d'ofec a les pujades que de fet ja tenia de mes temps. Havia deixat el tabac uns deu anys abans.
Vaig comentar-li que li faria la revisió, l,ITV. Aquesta comparació l' entén tothom. El metge sap que en casos així d'aquesta edat i haver fumat, quant demanes proves estàs llençant la moneda i no saps de quin canto caurà.
El cap de pocs dies em va portar l' escàner de tòrax. La moneda havia donat creu. Fixo força bé en la memòria les histories i detalls, i oblido amb facilitat els noms i les cares. Tenia emfisema apical, no cal que els hi expliqui aquest tecnicisme però a més a més, en la porció superior del pulmó esquerre hi havia una lesió arrodonida d' uns 15 mm, per la seva situació fàcilment accessible al cirurgià. 
La broncofibrocopia va ser negativa, com es podia esperar, i aleshores a Barcelona no estava implantat encara el TAC-PET. 
D'acord amb el cirurgià toràcic vam decidir fer una intervenció, a la vegada diagnostica, i a la vegada terapèutica, amb bones possibilitats que inclús fos curativa.
Tot això se li va comunicar al pacient i va acceptar. Potser força inesperadament l’extensió del tumor el va fer inoperable i no es va poder extirpar.
Al cap d'uns dies el pacient, també informat del resultat no resolutius, va acudir a la consulta. Aparentment, les males noticies en part per l'edat i la consciència tranquil-la (això existeix) no havien modificat la seva serenitat.
Primer que tot, ja em va avançar que no desitjava rebre quimioteràpia (des d'ales-hores el temor a la quimioteràpia, ha minvat).
Vaig comentar alguna cosa mes. Aleshores, mirant-me fixament als ulls, em va fer de forma vehement i directa, la pregunta que els metges temem que ens facin.
-"Doctor, quant temps em queda?"-.
Ho recordo, ho veig com si fos ahir. En segons, però com si fossin minuts, estava rumiant la resposta. 

En aquell any, i això ha passat poques vegades a la historia futbolística, el Barça portava després del menys una o dues temporades dolentes una mala ratxa fins al punt que en aquell moment anava cinquè de la lliga. Vaig avaluar que la tumoració primitiva no era gran, que encara no tenia cap orgue vital afectat, l'edat ( sempre s'ha dit, potser massa empíricament que aquesta edat el curs es mes lent), i tot combinat ja tenia la resposta:
-" Sr. M..., al menys, fins que el Barça guanyi la lliga."-
-"Doctor, que bé que m' ho pinta."-.
Textual. I va somriure, probablement per la sentencia i segurament també perquè era una mica culé. I sobretot per la bona dosi d' humor angles que tenia.
El vaig veure unes quantes vegades. No hi havien nous símptomes i em va demanar si cedia les regnes de la seva malaltia a alguns del metges familiars que jo també coneixia. 
Crec que van passar dos anys o inclús una mica mes. No ho he buscat.
El Barça va guanyar la lliga. 
No recordo els detalls però el dia que que es proclamava campió, devia ser un dissabte. 
A l’endemà diumenge, de bon matí, vaig obrir La Vanguardia, secció d' esports, varies pagines dedicades al Barça. Secció d'esqueles, amb grans dimensions, la necrològica del pacient. 
Vaig quedar glaçat.