LUCIDESA MENTAL.

Les drogues han tingut prestigi en determinats moments de la historia, be entre els artistes, intel·lectuals, escriptors, cantants i musics i inclús metges. No en soc un expert i hi tinc un interès escàs en aquest tema.
Per exemple les drogues al•lucinògenes, com ara el LSD, les varen prestigiar autors com Aldous Huxley, i van ser adoptades com a font d'inspiració per a grups de rock, com Doors que varen treure el nom del llibre " les portes de la percepció" de Huxley i s' accepta a que lletres tan emblemàtiques com Hotel California dels Eagles al·ludien clarament a efectes lisèrgics. 
Algunes substancies com peyote o mescalina han inspirat literatura mística o musica de Jazz. L'absenta va tenir adeptes com Baudelaire o Poe. L' heroïna va provocar la destrucció, el manicomi o el presidi de molts grans del Be-Bop o del Rock, i drogues considerades menors com la marihuana segueixen tenint prestigi com signe d’alliberació i fins i tot poden tenir el suport dels grups polítics d'esquerres o progressistes.
Sense anar mes lluny, el primer dia de classe, ho juro, de psiquiatria, a segon curs de carrera el catedràtic va demanar voluntaris per a provar LSD, per a poder entendre els malalts amb esquizofrènia.
La mística de l’autodestrucció, del cadàver jove i bell encara persisteix.
El tabac i la nicotina també ha tingut uns propagadors extraordinaris en el cinema, actors, actrius.
Però en aquesta anècdota, em vull referir a la mitificació de la nicotina entre algunes de les escoles filosofiques mes o menys contemporànies. Hi ha potser alguna fotografia on es mostri a Sartre sense una cigarreta a la ma? Aquest prestigi, gratuït no finançat per les tabacaleres ( n'hi ha també de finançat) ha contribuït també, sobretot en els sectors de la burgesia il·lustrada a mantenir l’hàbit del tabac.
Un llibre d' un filòsof contemporani català, al qui admiro per la seva obra, incloïa en una conversa telefònica, amb un amic seu, un text mes o menys com:
-"Ah, ja has tornat a fumar."-
-"Com ho has sabut?"-
-"Doncs, perquè raones amb la brillantor que nomes podem tenir els fumadors."-
Un dia, aquest admirat filòsof, va acudir a la meva consulta. És una persona humil i senzilla, havia sigut brillant amb una disciplina esportiva, aspecte menys conegut d'ell i que encara el fa mes interessant. Venia a consultar òbviament per alguna conseqüència de l’hàbit tabàquic. Va reconèixer que era molt perjudicial però que a la vegada se li feia molt difícil deixar-ho. Es mes, em va explicar la seva agenda de conferencies que no s'atrevia a afrontar en situació d’abstinència.
Vàrem conversar, -per descomptat té una conversa culta i interessant -, però jo en un moment determinat li vaig preguntar:
-"Creus que jo que no fumo puc tenir lucidesa mental?"- 
Touché, quasi va envermellir, es va sorprendre que l’hagués llegit.
I com un nen atrapat en una entremaliadura em va dir
-"Et juro que no ho tornaré a fer mai mes."-