dijous, 8 de setembre de 2016

AVEC LE TEMPS.

Era, millor dit, havia sigut en el passat, una camarada. Prima, alta, recordava l'Olivia del Popeye. 
De Barcelona, però es pot dir que pagesa, vivia en una de les darreres masies d'Horta. 
Els pares, els havia conegut en alguna ocasió, m'eren familiars, la mateixa saviesa popular que els pagesos de l'Anoia que coneixia.
Intel·ligent, de les primeres feministes de la facultat de medicina, admiradora de Simone de Beaovoir, amb una avidesa de viure, com si presentis que la seva no seria llarga, sensible, 
Encisada per  la cançó francesa que sempre escoltava,- Léo Ferré, Brassens i Becaud -. Devoradora de llibres, Erich Fromm rellegit cent vegades, folrat amb paper de diari, subratllades totes les línies amb llapis, anhelant una revolució total que mai arribaria, i també l'amor total que tampoc no trobaria. 
La vaig perdre, diferent especialitat, diferent hospital. Franco havia mort al llit i segurament la masia dels pares desapareguda en alguna requalificació o pla urbanístic.
Un dia, em diuen:  “...sabeu que la ML s'ha pres barbitúrics, està en coma.”
Ah, se'n va sortir. Bona noticia
No havia passat un mes, potser l'enyorament de la primera Arcàdia familiar, a una hípica, cau d'un cavall, traumatisme cranioencefàlic i els antics amics ens vam retrobar al tanatori.

Al tornar a casa, vaig posar, amb polivinil, es clar, "Avec le Temps". 
Ara ho recordo, a l'escriure, melangiós, i torno a recordar, el darrer tercet  “d'Ajedrez II de Borges”.

Publica un comentari a l'entrada