DUEL A LA PRIMERA.
Es una historia antiga. Qui se'n recorda? Probablement ningú.
Era l’època de transició de l'ull clínic a l'era actual, a on predomina, en general, les exploracions complementaries especialment d’imatge.
Jo en vaig ser testimoni.
Aquestes escenes, encara que no clavades, en vaig viure moltíssimes, de fet una mica, alguns dels guions de la sèrie de House li han fet homenatge.
Era un resident de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron, jove, intel·ligent, esportista, amb cert aire seductor, una mica iconoclasta, estudiós i amb un ull clínic immens, sobretot tenint present que deuria ser només un resident de segon any.
Va, i veient a un dels seus caps de servei, ja canós, que presumia d'ull clínic, li diu:
-"Dr. V..., aquí al llit 108-b ha ingressat un malalt interessant. Vostè segur que el diagnostica nomes veure'l."-
El Dr. V ... Ho va prendre com un elogi i va entrar a l’habitació. Al cap d'uns cinc minuts, va sortir, i li diu:
-"Malaltia d'Addison."-
El meu resident, que una altre de les qualitats que tenia, era la flegma, quasi britànica, lentament aixeca l’avantbraç esquerre, el mira, i li diu:
-"Si , però vostè ha tardat 5' i jo nomes 3'."-
Això no era una broma, era una humiliació deliberada, li deuria tornar alguna de prèvia.
No ho va dir-ho, era bon tenista, segur que deuria pensar, ara estem 1-1.
Era l’època de transició de l'ull clínic a l'era actual, a on predomina, en general, les exploracions complementaries especialment d’imatge.
Jo en vaig ser testimoni.
Aquestes escenes, encara que no clavades, en vaig viure moltíssimes, de fet una mica, alguns dels guions de la sèrie de House li han fet homenatge.
Era un resident de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron, jove, intel·ligent, esportista, amb cert aire seductor, una mica iconoclasta, estudiós i amb un ull clínic immens, sobretot tenint present que deuria ser només un resident de segon any.
Va, i veient a un dels seus caps de servei, ja canós, que presumia d'ull clínic, li diu:
-"Dr. V..., aquí al llit 108-b ha ingressat un malalt interessant. Vostè segur que el diagnostica nomes veure'l."-
El Dr. V ... Ho va prendre com un elogi i va entrar a l’habitació. Al cap d'uns cinc minuts, va sortir, i li diu:
-"Malaltia d'Addison."-
El meu resident, que una altre de les qualitats que tenia, era la flegma, quasi britànica, lentament aixeca l’avantbraç esquerre, el mira, i li diu:
-"Si , però vostè ha tardat 5' i jo nomes 3'."-
Això no era una broma, era una humiliació deliberada, li deuria tornar alguna de prèvia.
No ho va dir-ho, era bon tenista, segur que deuria pensar, ara estem 1-1.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada