PLATKO.
Aquell pacient havia ingressat a Cirurgia i estava convalescent d'una extensa ferida infectada al braç que s’havia produït en una feina agrícola, any1970 aproximadament.
Jo era el consultor mèdic d'aquella planta i estava visitant a un altre pacient del costat. Tot de cop vaig veure que aquell home, el de la ferida, a l'aixecar-se de cop es tirava a terra com un porter de futbol per parar una pilota.
Tot i que no era el pacient per qui em consultaven, no vaig poder evitar preguntar per ell.
-"Si, des de fa unes hores, fa coses rares. Ja ha passat el metge resident aquest mati i ha dit que li donéssim Valium, perquè creu que el pacient vol cridar l’atenció."-
No em va convèncer.
Més de setanta anys, braç embenat, pagès, conversador, despert, espavilat.
-"I doncs, que li passa?"-
-"Que no em puc dominar, que de vegades quant estic dret, , sembla que em donin una empenta, i m’haig de llençar a terra. Em dura uns segons i després ja em puc aixecar. Sort que soc fort perquè sinó ja m’hagués trencat algun os."-
Vaig fer una hipòtesi, ja que era poc probable que el quadre clínic, tenint en compte les característiques del malalt, fos un histèric i menys un simulador.
Vaig mirar si li costava obrir la boca, és a dir si tenia trisme, un símptoma típic que jo estava sospitant. No, al menys no clar.
El que el pacient descrivia, eren espasmes episòdics. No era epilèpsia, no perdia el coneixement. Per a mi allò era un tètanus, relacionat amb la ferida.
Els espasmes del tètanus normalment són al contrari, en extensió, cap enredera, no cap endavant, opistòtons. El tètanus no té una prova diagnostica, un test, una biòpsia..., és purament un diagnòstic clínic.
Vaig fer avisar a cirurgians adjunts. No s'acabaven de creure el diagnòstic. Mentrestant ho comentàvem, el pacient va fer dos o tres més parades de penals virtuals.
És una malaltia rara, manifestació atípica, i ningú dels presents n'havia vist mai cap.
Jo sabia el que havia estudiat, i a més a més, els casos que el meu pare m'havia explicat, sempre amb pagesos. N'estava segur, és tractava d’un estrany cas de tètanus crònic o subagut.
El van traslladar a intensius, l’evolució va ser bona, i compatible amb el diagnòstic de tètanus.
No sempre en medicina, es diu, que dos i dos son quatre.
Ara, en l’època quàntica encara menys.
Posats a batejar amb noms propis a les malalties, aquell pacient tenia la Síndrome de Platko.
Jo era el consultor mèdic d'aquella planta i estava visitant a un altre pacient del costat. Tot de cop vaig veure que aquell home, el de la ferida, a l'aixecar-se de cop es tirava a terra com un porter de futbol per parar una pilota.
Tot i que no era el pacient per qui em consultaven, no vaig poder evitar preguntar per ell.
-"Si, des de fa unes hores, fa coses rares. Ja ha passat el metge resident aquest mati i ha dit que li donéssim Valium, perquè creu que el pacient vol cridar l’atenció."-
No em va convèncer.
Més de setanta anys, braç embenat, pagès, conversador, despert, espavilat.
-"I doncs, que li passa?"-
-"Que no em puc dominar, que de vegades quant estic dret, , sembla que em donin una empenta, i m’haig de llençar a terra. Em dura uns segons i després ja em puc aixecar. Sort que soc fort perquè sinó ja m’hagués trencat algun os."-
Vaig fer una hipòtesi, ja que era poc probable que el quadre clínic, tenint en compte les característiques del malalt, fos un histèric i menys un simulador.
Vaig mirar si li costava obrir la boca, és a dir si tenia trisme, un símptoma típic que jo estava sospitant. No, al menys no clar.
El que el pacient descrivia, eren espasmes episòdics. No era epilèpsia, no perdia el coneixement. Per a mi allò era un tètanus, relacionat amb la ferida.
Els espasmes del tètanus normalment són al contrari, en extensió, cap enredera, no cap endavant, opistòtons. El tètanus no té una prova diagnostica, un test, una biòpsia..., és purament un diagnòstic clínic.
Vaig fer avisar a cirurgians adjunts. No s'acabaven de creure el diagnòstic. Mentrestant ho comentàvem, el pacient va fer dos o tres més parades de penals virtuals.
És una malaltia rara, manifestació atípica, i ningú dels presents n'havia vist mai cap.
Jo sabia el que havia estudiat, i a més a més, els casos que el meu pare m'havia explicat, sempre amb pagesos. N'estava segur, és tractava d’un estrany cas de tètanus crònic o subagut.
El van traslladar a intensius, l’evolució va ser bona, i compatible amb el diagnòstic de tètanus.
No sempre en medicina, es diu, que dos i dos son quatre.
Ara, en l’època quàntica encara menys.
Posats a batejar amb noms propis a les malalties, aquell pacient tenia la Síndrome de Platko.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada