dijous, 29 de setembre de 2016

EL PASTÍS A LA GUÀRDIA.

No em queden clares les dates, hauria hagut de ser al voltant de l’abril del 1975. Aquesta és més o menys la època del final de la guerra del Vietnam. Era la guàrdia de medicina de l’hospital Valle Hebron, un divendres, això segur.
Els que creiem amb l’internacionalisme, estàvem eufòrics per la derrota dels Estats Units al Vietnam. Més de 3.000.000 de morts, imatges d'horror com les cremades de la noia per Napalm, protestes a Berkeley, algun “graffiti" “yankis go home" a les parets de Barcelona, no érem neutrals, però tampoc ho podíem ser.
Cap a les cinc de la tarda, a la guàrdia sempre hi havia una atmosfera d’excitació, l'adrenalina, un ingrés difícil, els nous residents.....
No sé si va ser idea meva, vàrem voler celebrar la victòria del Vietcong. Potser una petita col·lecta, una telefonada a una de les pastisseries de més prestigi de Barcelona. La botiga en concret ja va plegar fa temps, no la marca.
-"Escolti, voldríem fer un encàrrec."-
-"Ah, diguin."-
-"Un encàrrec per a la guàrdia d’urgències de l'hospital Vall d’Hebron."-
-"Encantats, cap problema. De que es tracta."-
-"Un pastis de xocolata, una selva negre."-
-"Per a quants?"-
-"Som una dotzena."-
-"Cap problema. Tardarem més o menys una hora."-
-"Be, els volíem demanar un favor."-
-"Diguin."-
-"Que vagi amb un escrit: " visca Ho Chi Minh"._
-"Oh, això no ho podrem servir."-
-"Les guàrdies son dures. Ens faria il·lusió."-


Es possible que qui estava a l'altra banda hagués estat atès al Valle d’Hebron.
Un silenci, un fons de xiuxiuejos i finalment...
-"Be, podríem trobar-hi una solució."-
-"Si?"-
-"Si, si, nosaltres portarem el pastis, i vindrà personalment un pastisser que ho escriurà."-
-"Ah, per nosaltres perfecte."-
-"Doncs tardarem una hora."-

Va venir un encarregat amb un pastis. 
Cabells que començaven a ser canosos, baixet i corpulent, amable. Es va treure d'on no se on, un tub de pastisser.
Ho va escriure amb cal·ligrafia gran: ¡Visca Ho Chi Minh !. 
Vàrem pagar.
El pastis es deuria menjar mica a mica, metges, infermeres, auxiliars i algun zelador...
Ens van delatar, la supervisora d'infermeria va trucar a Laietana. Varen venir un parell de "secretes"
No van interrogar a ningú de nosaltres. Es van limitar a agafar noms i deurien fer un informe.
Eren altres temps, actualment nosaltres ja estem invadits pel pessimisme o bé per l'escepticisme, el món no ha après res. Genocidi a Camboia, foto Profident de Bush, Blair i Aznar, Síria...
Ara, ja no sabríem que escriure en un pastis.

Publica un comentari a l'entrada