DELFI ABELLA.

Vaig conèixer Delfí Abella abans que fos un personatge relativament públic. Venia a visitar al meu pare, els anys 57 i 58, quant el meu pare que era metge, estava en plena decadència física després d'un accident, i arrastrava una depressió. 
Ja especialista en psiquiatra quan venia per casa, Abella havia nascut el 27, i s'havia instal·lat a un despatx on visitava cada dimecres, casualment situat a un edifici pràcticament en front d'on nosaltres vivíem. 
Venia al menys una vegada al mes, gratuïtament (era inconcebible aleshores que un metge cobres a un col·lega o a un familiar directe), sense mostrar cap pressa i conversava  una hora al menys amb el meu pare. 
Aprenia alguna cosa en Delfí de l’experiència del meu pare? 
Per que ho feia amb tanta periodicitat?
Psicoanàlisi?, no ho crec, no era d'aquella escola. 
Antidepressius?, no existien, deuria fer algun tipus de conductisme.
Jo l’admirava des de la meva infància, encara no era adolescent, i li estava agraït.
Segurament no va triomfar a Igualada i deuria deixar el seu consultori.
Vaig tornar a trobar-me a l’Abella, al 61 o al 62, com a membre dels Setze Jutges. 
Els setze jutges havien estat fundats al 1961, primer per en Miquel Porter i Josep Maria Espinàs, i de seguida s'hi van afegir Delfí Abella i Pi de la Serra, no amb esperit de cantants sinó de defensors de la Llengua Catalana. 

Amb la mateixa finalitat, Antoni Pous, el meu germà Pius, jo mateix i alguns amics, al 1960 havíem fundat el Grup Lacetània, d’agitació cultural, uns mesos abans. https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_Lacet%C3%A0nia 
Vàrem portar els Setze Jutges a Igualada, i vàrem tenir molt èxit d'assistents. 
No se com ho vàrem aconseguir. 
Cartells magnífics amb una tipografia negre sobre un roig fort, dissenyats pel gran impressor Bas (impressor d'Ariel, en plena postguerra) i enganxats amb “celo” a una pila de botigues cèntriques, i també gràcies a un esperit que començava a despertar. 

Tot gratis, ningú no va cobrar ni un duro, ni impressió ni transport ni actuació. 
No teníem fons i érem post-adolescents.
Varen actuar a un local de la Rambla Sant Isidre, Club Natació, quasi nou de trinca. 
Les versions de Brassens, l’Espinàs. “L’Home del Carrer”, Pi de la Serra.
“Cap al Futbol”, Delfí Abella. “Tots són Homes no hi han Dones”, tavernària d’en Porter i “El Poema de la Rosa als Llavis” de Salvat Papasseit (no ho recordo bé, potser , s’hi va afegir Serrahima?,) i moltes altres del repertori del començament dels Setze Jutges.

Deuríem dinar al mateix Cub Natació, i després vam anar a prendre cafè a casa de l'amic Castelltort de "Cal Truco" que en aquella època filmava curts influït per Melies i Keaton. 
Varen ser unes tres o quatre bones hores en que intercanviarem els nostres idearis ( moltes coses en comú) i es va fer una mica el que en Jazz en diuen una “Jam Session”.
Tot Brassens traduït i Salvat- Papasseit musicat.
Quina tarda! No en recordo tots els detalls però va ser genial, mai ho oblidaré.

Uns anys més tard, dos o tres, els vaig invitar a l’Hospital Clínic. 
Ja s’hi havia afegit Gillermina Mota, i el "Remena nena” va seduir a la tropa dels estudiants de Medicina.

El grup Lacetania es va dissoldre al 66 i els Setze Jutges al 69. 
Abella era el més gran, i els seus "copains" li deien l'avi. Però "Cap al futbol", busqueu-la al you tube, https://youtu.be/Q5F81Mi97Yg , és tant vigent com avui mateix o encara més. 

Posteriorment va ser cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Va escriure diversos llibres entre ells un tractat de Psiquiatria. 
Jo li vaig llegir un llibre, breu manual, potser ara es consideraria massa esquemàtic, " El nostre Caràcter" ( 1961).
"Quant érem Infants" la seva cançó més coneguda, va ser versionada per  Serrat.
Va tenir també participació política, que no m'interessa especialment destacar ara en aquest moment.

El meus records  de Delfí Abella, és d’un home bo, que mol sovint venia a enraonar i fer companyia al meu pare. Per les seves venes circulava la sang ancestral del Pallars, d'on eren els seus pares.

El nom de “Setze Jutges” provenia d’un embarbussament popular. 
Però aviat hi hauran més de setze jutges empaitant-nos....

Comentaris