NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA.
En un altre anècdota, ja havia parlat del mateix personatge, el Dr. BG. Catedràtic, Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, alt, ample d’espatlles.
Ara penso que si no hagués sigut pel seu conegut celibat hauria pogut ser considerat un Gary Cooper local, mix amb Cristopher Lee per uns ullals prominents i una certa pal·lidesa, però amb les galtes més plenes.
Cabell semi canós, ben clenxat, perfectament, ara encaixaria a la tribuna del Real Madrid pel seu aspecte capil·lar.
Crec que m'apreciava. No havíem coincidit massa temps al seu Servei, però ens respectàvem.
Li vaig comunicar que me'n anava al Servei de Medicina de l’Hospital Valle Hebron, aleshores “Residencia Francisco Franco”.
M'havien temptat, ja que aniria al Servei del prestigiós professor Pedro Pons, però encara hi havia una raó més potent, es cobrava quasi tres vegades més.
Ho va acceptar. Em va proposar un acomiadament "solemne".
Una sessió clínica especial, podia triar els temes.
Vaig presentar dos casos clínics que vaig preparar acuradament:
el primer cas, una glomerulonefritis focal, potser encara en tindria les diapos, amb una artesana tinció de plata, dels glomèruls.
El segon cas, un pacient amb una mielopatia cervical.
El Dr BG, al final, va fer un breu discurs elogiós, jo tot just tenia uns 25 anys.
M'agradaria fer-li justícia. Tots tenim clarobscurs. Era de la promoció dels López-Rodo, també amb clarobscurs.
A mi, ell, em va salvar literalment dels "grisos" el dia que es va cremar un Dodge al Clínic, en una revolta estudiantil, en que les llambordes volaven.
Ara ja es pot dir qui va calar foc al cotxe. Era un amic meu, metge, un clínic excel·lent, segur que ara ell no ho aprovaria, entusiasta de l’acció, efecte cinema, i que just després va emigrar per força als EEUU.
Recentment, m’ha comunicat la seva jubilació i el nou correu, i a la primera oportunitat que vagi a New York, penso abraçar-lo.
Tornant a aquell episodi, els grisos se m’enduien sense que jo hi hagués participat. El Dr. BG va sortir com una fletxa de la Sala de Patologia General i va deturar-los instantàniament. Es va presentar com a Cap de Servei, i sobre tot amb el seu càrrec de “Procurador de las Cortes Españolas”. Em va salvar la pell!!
Ja ho havia mencionat en un altre anècdota, el Dr BG va proposar per primera vegada a les Corts Franquistes, que el Servei Militar no fos obligatori. I encara de més mèrit i poc conegut, de forma altruista va fer de metge a les barraques de Somorrostro durant un parell d'anys.
Tornant al dia del meu acomiadament de l’Hospital Clínic, quant es va acabar la sessió clínica, arribat ja al seu despatx, tot traient-se la seva blanca i impol·luta bata, va comentar a la seva secretaria:
-“Adela me sabe mal que nos deje, pero quien sabe, tal vez no hay mal que por bien no venga."-
Que deuria voler dir?
Ara penso que si no hagués sigut pel seu conegut celibat hauria pogut ser considerat un Gary Cooper local, mix amb Cristopher Lee per uns ullals prominents i una certa pal·lidesa, però amb les galtes més plenes.
Cabell semi canós, ben clenxat, perfectament, ara encaixaria a la tribuna del Real Madrid pel seu aspecte capil·lar.
Crec que m'apreciava. No havíem coincidit massa temps al seu Servei, però ens respectàvem.
Li vaig comunicar que me'n anava al Servei de Medicina de l’Hospital Valle Hebron, aleshores “Residencia Francisco Franco”.
M'havien temptat, ja que aniria al Servei del prestigiós professor Pedro Pons, però encara hi havia una raó més potent, es cobrava quasi tres vegades més.
Ho va acceptar. Em va proposar un acomiadament "solemne".
Una sessió clínica especial, podia triar els temes.
Vaig presentar dos casos clínics que vaig preparar acuradament:
el primer cas, una glomerulonefritis focal, potser encara en tindria les diapos, amb una artesana tinció de plata, dels glomèruls.
El segon cas, un pacient amb una mielopatia cervical.
El Dr BG, al final, va fer un breu discurs elogiós, jo tot just tenia uns 25 anys.
M'agradaria fer-li justícia. Tots tenim clarobscurs. Era de la promoció dels López-Rodo, també amb clarobscurs.
A mi, ell, em va salvar literalment dels "grisos" el dia que es va cremar un Dodge al Clínic, en una revolta estudiantil, en que les llambordes volaven.
Ara ja es pot dir qui va calar foc al cotxe. Era un amic meu, metge, un clínic excel·lent, segur que ara ell no ho aprovaria, entusiasta de l’acció, efecte cinema, i que just després va emigrar per força als EEUU.
Recentment, m’ha comunicat la seva jubilació i el nou correu, i a la primera oportunitat que vagi a New York, penso abraçar-lo.
Tornant a aquell episodi, els grisos se m’enduien sense que jo hi hagués participat. El Dr. BG va sortir com una fletxa de la Sala de Patologia General i va deturar-los instantàniament. Es va presentar com a Cap de Servei, i sobre tot amb el seu càrrec de “Procurador de las Cortes Españolas”. Em va salvar la pell!!
Ja ho havia mencionat en un altre anècdota, el Dr BG va proposar per primera vegada a les Corts Franquistes, que el Servei Militar no fos obligatori. I encara de més mèrit i poc conegut, de forma altruista va fer de metge a les barraques de Somorrostro durant un parell d'anys.
Tornant al dia del meu acomiadament de l’Hospital Clínic, quant es va acabar la sessió clínica, arribat ja al seu despatx, tot traient-se la seva blanca i impol·luta bata, va comentar a la seva secretaria:
-“Adela me sabe mal que nos deje, pero quien sabe, tal vez no hay mal que por bien no venga."-
Que deuria voler dir?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada