LA VIE EST BELLE.

No es el títol d'una cançó francesa de Charles Trenet ni d'un film de Truffaut.
Fa pocs mesos em va venir a la consulta una pacient jove, d'uns trenta i escaig, elegant, no de marca, discretament maquillada.

-"Hola."-
-"Hola"-
-"Edat?"-
-"34 anys."
-"Fumes?"-
-"Si, uns 10 més o menys."-
-"Professió?"-
-"Comercial."-
-"Fills?"-
-"Una filla, de 5 anys."-
-"Prens medicaments?"-
-"Ansiolítics a la nit, amb poc efecte."-
-"Practiques algun esport?"-
-“Gim”, un parell de vegades a la setmana."-
-"Malalties prèvies?"-
-"Poques, les pròpies de la infància."-
-"I per quina causa vens?"-
-"Tinc insomni, m'envia el neuròleg."-

Quant m'arriba un pacient que consulta per insomni, sempre li dic el mateix:
-"Jo no soc expert en insomni, soc expert en apnees de la son, que no és el mateix. Et remeten aquí perquè a la nostre consulta fem estudis de polisomnografia que poden ser d'ajuda al metge que t'envia. Després burocràcia, algunes instruccions, la data adient per al pacient i data per entrega i comentari del resultat.
Bé, ens veiem en unes sis setmanes."-
-"D'acord, fins aleshores."-
-"Molt de gust."-
-"Encantada."-
-"T'acompanyo al mostrador."-

Mai m’acomiado estant assegut, estàtic. 
Unes sis setmanes després.
-"Hola, vinc a buscar el resultat."-
-"Si, ara te'l busco."-

De  vegades, les persones que acudeixen a fer-se la prova de son, i que han de passar la nit dormint a una habitació habilitada per aquesta finalitat, sorprenentment, dormen millor que mai.
No va ser el cas

-"Hola, mira, t’explico, et vas prendre l’ansiolític de sempre com et vaig recomanar?"-
-"Si, si."-
-"Et vàrem gravar 420'. Vares tardar uns 210' en conciliar la son, et vares despertar moltes vegades i el teu son va ser superficial.  Resumint, si, tens un insomni important."-

I aleshores vaig afegir:
-"Tothom sabem per quin motiu tenim insomni."-
-"Si, sé per que tinc insomni."-

Escabrós, no m’estendré, em va explicar: 
-"De petita el meu pare em violava amb freqüència."-

Em va sortir de l'anima, després d'una confessió, amb la naturalitat que m'ho deia, vaig dir:
-"No m'ho puc creure!!"-

Fredament, 
-"Vol dir que li menteixo?"-
-"No, no, volia dir que em sembla impossible que un pare..."-

Va continuar.
-"La meva mare és alcohòlica. Quant vaig arribar a major d'edat vaig denunciar el meu pare. Era estranger i va fugir."-

Uf, crec que poques vegades m'havien fet confidències, confessions tan corprenedores.
-"I ara estàs be?"-
-"Si, si, he anat a psicòlegs i psiquiatres, tinc feina, m'he casat, tinc una filla."-
-"Si clar..."-
-"Fa poc, el meu marit s'ha separat de mi. Suposo que no ha pogut suportar el meu passat."-

I aleshores, canviant el seu to contingut, que havia mantingut des del primer dia, somrient, canviant el vostè pel tu:
-"Però no et creguis, no sóc una persona trista, la vida val la pena viure-la. Tinc una filla de cinc anys, és el meu futur."-

I aleshores, inesperadament, es va inclinar una mica cap a mi, va aixecar el braç dret, va obrir els cinc dits, vàrem fer "give me five”, i aleshores va sentenciar:
-"I malgrat tot, " La vie est belle".-

Jo glaçat. 
-"Be, portaré el resultat al meu psiquiatra."-

Simultàniament ens vàrem aixecar i acomiadar, vaig obrir-li la porta.
-"Adéu."-
-"Adéu."-

Vaig tardar uns quants minuts a cridar el següent malalt. M'havia de refer.