divendres, 30 de març de 2018

PENITÈNCIA.


Fa uns dos anys, el temps passa ràpid, es va publicar en castellà el llibre “Ante todo no hagas daño” del neurocirurgià angles Henry Marsh,  que es va convertir en un èxit immediat.
El títol és una vulgarització de l’aforisme hipocràtic “Primum Non Nocere” que és una norma ètica mèdica, però que seria exportable a les relacions personals, laborals o altres. 

Setmana Santa, divendres Sant, en la tradició cristiana, sobretot quant era nen, tenia una connotació de penitencia.
Jo no em sento cristià però en vinc, i parlaré d’un no exactament error mèdic meu, però si d’una contravenció per part meva del principi de “Primum Non Nocere”.
Començaments dels setanta, hospital Vall d’Hebron, Departament de Medicina, planta segona, habitació 4, un nen d’uns tretze anys ingressat amb una síndrome febril, és a dir, febre de molts dies sense saber-ne la causa. 
En aquella època a l’edifici de Pediatria s’ingressaven nens nomes fins l’edat de 7 anys, per tant a partir d’aquest edat els nens ingressaven a l’Hospital General d’adults.
 Amb els ulls actuals això  seria vist com un criteri inacceptable, i en aquella època, tant  els metges com la infermeria ens veiem obligats a una enginyeria logística per evitar situacions com ara podia ser la cohabitació d’un nen amb una crisis d’asma al costat d’un pacient cirròtic agonitzant. 
Pot molestar llegir-ho o escoltar-ho,  però era  la realitat d’aleshores.
Es tractava d’un nen de 13 anys, pacífic, grassonet, que des de feia uns 14 dies tenia febre que a la tarda arribava a 38'5, aparentment sense causa. 
No tenia germans, l’entorn higiènic era bo i des de feia un dos dies, l’orina era groc fosca.
No tenia angines ni ganglis i es palpaven fàcilment el  fetge i també la melsa agrandits.
Ràpidament van tenir resultats d’anàlisi positius per a toxoplasmosi aguda produïda per un petit paràsit anomenat “Toxoplasma Gondii” molt prevalent a tot el món. 
Nomes havíem d’iniciar tractament amb Pirimetamina i el curàvem.
El Dr. V. d’un altra planta se’m va acostar:
-"Crec que tens un pacient amb toxoplasmosi."-
-"Si, si, un nen."-
-"Ja saps que la toxoplasmosi dona granulomes al fetge."-
-"Si, si, i aquest el té afectat."-
-"El Dr. G. diu que s’hauria de fer una biòpsia hepàtica."-
-"No cal,  és molt petit."-
-"Es que no tenim cap cas de toxoplasmosi hepàtica ben documentat. En tenim amb tuberculosi, sarcoïdosi, febre Q,  però no amb toxoplasmosi. En farem una publicació científica."-
-"És una p....., i a més a més és un nen. La biòpsia és dolorosa i té risc."-
-"Be, no n’hi ha per tant..."-
-"El malalt és meu i no ho aprovo."-
-"Doncs..."-, se’n va anar.

Trenta minuts més tard veig el dr G que ve cap a mi somrient.
-"Hola, li fem aquesta tarda."-
-"El què?"-
-"La biòpsia."-
-"No ho autoritzo."-
-"Tu no, però ho mana el Dr. B."-
-"No hi estic d’acord."-
-"Nosaltres si."-
-"Comuniqueu- ho vosaltres al pare."-

A l’endemà el pacient no estava a l’habitació.
-"Que ha passat amb el nen de la 4?"-
-"Està a la planta de cirurgia"-,  em va contestar la infermera MP.
-"Que li ha passat?"-
-"La biòpsia es va complicar amb un hemoperitoneu. Es va tenir que transfondre i practicar una laparotomia. Ara està fora de perill."-

Vaig córrer escales amunt fins la sisena. 
El nen, un mica més pàl·lid i groc, però be. 
Els pares estaven tranquils. Els hi vaig dir quatre frases sense massa sentit.
Vaig anar a escridassar el Dr V.
-"Sou imbècils, sabíeu que no era necessària."-
-"Ha sigut un accident."-

Un any més tard vaig llegir la publicació de granulomes hepàtics. 
Jo n’era un del vuit signants, em vaig avergonyir.

Poc temps després vàrem tenir un pacient d’uns 25 anys. 
Alt i fort. Va ingressar per febre. Va ser una toxoplasmosi que es va curar ràpid.
A la visita de control va venir amb un paquet embolicat
-"Tingui, és un regal."-
-"Què és?"-
-"Obri-ho."-

Era un còmic. Els personatges érem el meu petit equip passant visita i jo.
A mi em dibuixava amb els cabells molt llargs. 
Aleshores no apreciava aquestes joies que son els còmics. 
No l’he tirat, l’hauria de buscar.

L’edat m’ha fet prudent. 
Frases meves: Mai s’ha de fer una prova de risc nomes per curiositat científica. Els casos no són papallones per col·leccionar.

En el llibre del Henry Marsh hi ha el següent diàleg:
-"Saps quin avantatges tenim els metges?"-
-"Digues."-
-"Que no ens cal estar a la llista d’espera i que recollim moltes anècdotes."-

Marsh davant dels elogis del Cameron al seu llibre, va respondre reivindicatiu, criticant la situació de la sanitat britànica.

Setmana de penitència.