dimarts, 13 d’octubre de 2015

David Sharon

Ahir, començaments de vacances. 
Vaig anar a una, jo diria la, llibreria d' El Masnou. No tenien el llibre, jo en portava la foto al I-phone feta als voltants de maig, esperant tenir més temps . El llibre és "Jugando a ser Dios", de Salvador Macip, metge que treballa a Leicester en recerca biològica, magnífic divulgador i a la vegada novel·lista de ficció, sempre en temes de ciència. Li he llegit ficció i ciència, i és més que recomanable, no el conec personalment. 
Això em va fer recordar a en Lluis Daufí i Moreso. Havia sigut professor meu de patologia general, durant deu anys va escriure una columna de divulgació de ciència a la Vanguardia (no és exacte, tenien disposició horitzontal), va ser el primer director de Salut Pública, després de la restauració de la Generalitat (poc mes d'un any. No sé com va acceptar coneixent-lo,). 
Salvant la distància de l'edat crec que ens teníem mútua simpatia.
Té l'honor de figurar en la llista que va publicar la revista  Sapiens, com dels opositors de Franco mès rellevants. Va ser expulsat de la Universitat junt amb mites com Sacristan o Valverde, per estar a la Caputxinada i haver signat un Manifest. A mi em va doldre molt, perquè m'era pròxim, i no era de cap partit i pe tant, naif.
Molt bon didacte, llibres breus útils pels estudiants, sense protagonisme, voluntàriament al costat del seu " jefe". 
Era de Tortosa, no se per jo el feia de l'Osona ( l'accent?), prim, nas afilat, sobri en tot, ironia discreta, humil.
Va introduir l'examen tipus “múltiple choice”, abans que a cap altra Universitat.
Va acceptar l’expulsió sense escarafalls i amb una beca se'n va anar a la Universitat d’Ann Arbor. Al tornar crec que va estar un any a Lisboa.

Ja he dit que va ser un gran divulgador. Doncs bé, va ser un gran novel·lista de ciència ficció. Totes les novel·les les va escriure amb un pseudònim, David Sharon. Una d'elles , la "Solucion Final" del que no en penso dir res, editada per Plaza y Janés, per que us l'aconsello de debò, tenia que veure amb la meva especialitat. 
Es parlava del tumors de pulmó "oat cell" o de cèl·lula petita.




Vaig coincidir en un dinar. Ell, quasi setanta anys, plenes facultats, al Gorría, a prop d'on treballava aleshores. Érem quatre al dinar.
-" Quant temps Dr Daufi "- (li parlava de vostè). -"Quantes coses."-
-"Si, ja ho pots dir."-
-"He llegit la "Solucion Final". Que bona!"-

Es va ruboritzar una mica, era tímid.
-"Ah, doncs Morera,  (convençut que malgrat que el tema queia a la meva especialitat, ell el dominava més), et repto a que em diguis el que és estrictament ciència i el que es ciència ficció."- 
-"Que bé! "- 

Ell que hagués pogut haver-se enfonsat, ara lluint una altra faceta, això si amb modèstia.
-"Ah, i escriuré mes."-
-"Si, clar que si, 
- "En tinc varies preparades. Vull arribar a tenir èxit com Ken Follet."-

Va ser traduït. Per a mi millor que Cook, o un Ken Follet
Busqueu-lo, David Sharon.

Publica un comentari a l'entrada