Víveres.

Alguna vegada mes ho he dit i probablement ho repetiré. Sempre, la mort m'ha fet una por o temor que alguns podrien pensar que inclús es incompatible amb la meva professió. 
Afortunadament no ha arribat a aquest extrem i potser aquest temor em proporciona un major grau d'empatia cap als pacients i una posició que sempre adopti una postura que jo en dic d'advocat penalista defensor, que siguin quines siguin les proves contra el meu client, defenso la seva innocència.
El meu temor cap a la mort m'estava fent dubtar d'escollir medicina, i de fet la vaig començar pensant que em dedicaria finalment a la psiquiatria, per fer compatible la meva " paüra" amb els desitjos del meu pare, ja gran i malalt, que desitjava que algú seguis la saga,
Les llegendes urbanes que corrien al voltant de la “morgue” de l' Hospital Clínic, semblant a algunes histories de terror de zombis, no afavorien per res la meva vocació. 
La meva primera aproximació, com una mena d’adaptació terapèutica, la vaig fer sent encara estudiant de preu, en que, donat que l’assistència era molt lliure, com una mena de portes obertes d' un cole, vaig anar pel meu compte a una necròpsia, autòpsia, on encara jo recordo, el cadàver era masculí, amb unes disseminades taques, tècnicament exantema, que a posteriori sempre he pensat que era un secundarisme sifilític, no rar aleshores. 
L' espectacle no va augmentar l' interès per la medicina, però tampoc el va anular del tot, com tampoc ho varen fer les horribles (segurament també inútils) practiques de dissecció amb membres, un braç anònim, de quin homless i de quant temps d' antiguitat, per exemple. Resumint, la “morgue” en aquella època, tenia tots els ingredients tètrics d'un film de terror, inclús el soroll de l' ascensor antic per on pujaven i baixaven els cadàvers que haurien fet de bon afecte especial, i no cal dir de l'ombra del perfil, d'un del personal del que no seria ètic que en dones detalls. No sent obligatori, sempre vaig evitar anar-hi.
Cal recordar, no obstant, que durant força segles, tant a anatomistes, com inclús a artistes- hi mes d' un llegendari quadre lliçó d'anatomia, no sols el de Rembrandt, com de cirurgians i clínics que sublimen la necròpsia com a font de coneixement. I sense anar mes lluny, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, hi presideix una taula d’autòpsia, on hi havien donat classes magistrals  cirurgians - anatomistes tan il•lustres com Pere  Gimbernat. 

Doncs be, ara si enfocant ja la directe, cap a l’anècdota, quant a finals dels seixanta em van fitxar pel naixent servei de Medicina de la Residencia Francisco Franco, una cosa que immediatament va sorprendrem gratament era la pulcritud, l'atmosfera respectuosa, la ubicació ( li dèiem els pins, o els "Pinos") perquè estava situada en una àrea on s' havien conservat bosc al voltant molt semblant ja, inclús m'atreviria a dir, als tanatoris actuals. Les necròpsies tenien un caràcter molt asèptic, i que freqüentment el Pr. Pedro Pons hi exercia el seu mestratge. 
Un dia sortia absort, pensant en el resultat de l'autòpsia d'un pacient meu, se'm va acostar una persona, que amb una extrema educació em va preguntar:
-"Perdón, aqui es víveres?"-
Jo, sense pensar-m’hi més, vaig contestar-li, 
-"No, aquí es muérteres."-
No em vaig parar, pensant  que l’home ja entraria a preguntar-ho a algú....
Vaig tardar temps a adonar-me que a uns cent metres i en una altra direcció hi havia un edifici “Almacen” amb un gran rètol esculpit que posava “Viveres”. Deuria ser on es portava el menjar per a tota la “Ciutat Sanitaria Francisco Franco".

Fa dos o tres minuts, mentre ho estic escrivint, el meu fill que m'ha espiat m' ha fet adonar que avui és l' 1 de novembre. Es a dir, Halloween!!