PASOLINI AL CLINIC.
Era l´any 1964, el dictador encara va tardar 11 anys a anar-se'n i jo era delegat de Facultat, de l'anomenat sindicat democràtic d'estudiants. Dos anys abans de la Caputxinada, Pasolini havia vingut a Barcelona, sobretot segurament per l'amistat amb Irazoqui, estudiant d’econòmiques, actor principal, aleshores actor amateur, de la pel·lícula “La passió segons Sant Matteo”.
Irazoqui en aquells moments era un estudiant d’Econòmiques i Polítiques de la Universitat de Barcelona , molt activista antifranquista i es va intentar que Passolini donés una conferencia a la seva facultat, on, dins del districte universitari, hi havia una major tolerància per part del professorat. En aquella època el degà era Fabià Estapé, i inesperadament ho va prohibir. A traves d'una amiga d'Irazoqui, estudiant de medicina, i també molt activa en el sindicat democràtic, C. A..., i també amb amistat familiar amb el Prof. Piulachs, moderadament franquista, vàrem aconseguir l'inversemblable. Que Pasolini donés la conferencia a la seva classe, es a dir a la seva aula i amb la seva protecció. Per a que Piulachs fes aquest acte democràtic i de rebel·lia hi deuria influir que era un lletraferit, de fet anys després va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, òbviament amb un poemari escrit en castellà, i deuria conèixer l'obra poètica de Pasolini. Cinematogràficament Piulachs aquell dia es va convertir en un General de la Rovere, un petit heroi. Va posar una condició, que ell començaria la classe i se'n aniria al cap d'uns minuts de classe mèdica.
No es va anunciar la conferencia de Pasolini, però clandestinament es va fer córrer, per tant aquell dia la classe estava molt plena:
els alumnes de quart que ho ignoraven, els assabentats de Medicina, els assabentats del districte universitari, lògicament Irazoqui. També alguns intel·lectuals com Goytisolo.
Jo vaig fer els últims acords amb en Piulachs. Tot una mica surrealista.
Pasolini estava assegut a primera fila de l’amfiteatre de la classe, en el seient més central. Va començar la classe Piulachs, va dictar dos o tres minuts de la lliçó que tocava aquell dia, va dir que hi havia un alumne excepcional que es deia Passolini i se'n va anar. Passolini va parlar, en italià, no se li entenia tot, va parlar de marxisme i cristianisme i revolució. La paraula marxisme es la que més va sonar.
Estàvem enlluernats per Gramsci (Passolini havia escrit el poema" les cendres de Gramsci), per Togiatti, per la popularitat del PCI i per la grandesa del moment. Ell era l'evangelista del proletariat. Parlava pausat, era elegant, front i barbeta de l'estereotip del rostre romà, vestia americana gales, unes espatlles amplíssimes.
El vespre va repetir, també amb un grup d'iniciats, a la cúpula del Coliseum, de la mà de Ricard Salvat.
A internet quasi no en queda res. Goytisolo 20 anys després rememora els fets, en una crònica periodística.
La narració es menys exacte, lògicament, perquè ell no coneixia els temes interns de la universitat ni del Clínic. No menciona Piulachs, i l'amiga d'Irazoqui la qualifica d'una “estudiante listilla”.
Pasolini personatge intel·lectual controvertit, amb biòpic de Ferrara aquest any, n’havíem vist Accatone i la Comare Secca, els epígons del neorealisme, més tard en vàrem veure Teorema, que realment per a molts va ser el teorema de l'amor lliure, sobretot de la burgesia. I Piulachs, per a mi es va guanyar el respecte com humanista que abans ja tenia com a clínic quirúrgic. Tenia un estil d'anamnesi, interrogatori, ràpid com a ningú he vist, trepidant, quasi amfetamínic.
Irazoqui, brillant, ho ha fet tot, escaquista fenomenal va ser àrbitre del primer torneig mundial de robots d'escacs.
Goytisolo diu que Pasolini va parlar al paranimf, no és exacte, fou al l’amfiteatre de cirurgía. Qui sí que va recitar a l’amfiteatre del Clínic, va ser Quasimodo, ja premi Nobel de literatura, el vaig invitar tres anys abans, i l'acte no es va prohibir.
Encara recordo la seva veu greu i l'austeritat al vestir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada