23 F.

Aquesta anècdota no es estrictament mèdica, millor dit, no ho es quasi gens. Només els primers 15 minuts de les 24 hores de la història. Però també tinc que dir que juga amb fets d'atzar que algunes d'elles tenen i que a mi em commouen o captiven.
S'ha dit, i de fet es repeteix en alguns films, on eres, que feies quan va morir Kennedy? Doncs encara mes es podria dir, aquí, on eres, que feies quant es va produir el 23 F?
Jo me'n recordo perfectament. En aquella època, comptabilitzava el meu treball de Cap Clínic de Pneumologia a la Vall d'Hebron, amb una plaça de metge de l'Ajuntament de Barcelona.
Aquesta segona, no donava massa feina, no crec que fos massa remunerada, amb destins variables dintre de Barcelona, alguna guàrdia i mai mes de dues hores. Eren les sis de la tarda i encara no havia arribat el meu relleu. Es retardava uns minuts.
A les 18.10 aproximadament, va tornar excitat d' un cafè pròxim darrera la Plaça Orfila, el "practicant o infermer". Era granadet, ara que ho intento recordar, al meu cap em ve el nom de Lluis i del que si recordo perfectament el seu pronunciat català de Lleida. Deuria estar prop de la jubilació. Va explicar, ho havia escoltat per radio en directe, l'intent de cop d' Estat, els tirs i els crits al Parlament de Madrid.
Impactant. En minuts va arribar el meu relleu, el Dr. M..., i em vaig apressar a anar-me'n.
-"Buf !, ja em perdonareu, me'n vaig volant cap a casa a escoltar musica "-.
A aquella època escoltava molta musica clàssica, en tocadiscs de plat i polivinil, esta clar. 
I vaig reblar la frase:
- "... aquests c... aviat ens prohibiran escoltar música ". 

Era sabut que en alguns cops d'Estat això s'havia donat. Potser a Grècia, no feia massa, o a Xile?
Vaig agafar el Metro i en poca estona vaig arribar a casa. Aleshores vivia amb una parella a un pis de l'eixample, el quart ( un pis per replà) d'una escala, sense ascensor, i amb entresol i principal), accés lliure, quasi exclusiu a terrassa. 
El pis era compartit i es respirava una atmosfera penúltima hippie, o beatnik, i restava lliure a qui en so de pau volgués venir. De la "mirilla" de la porta en sortia un simple cordill, que obria el pany i permetia l' entrada. Era, una expressió clara, de la cançó de'n Sisa, que tantes vegades ens ha encisat, i per varies generacions: ... “oh Benvinguts, passeu, passeu,....a casa meva és casa vostre si es que hi ha, cases d’algú”. 
De fet mai en vaig tenir clau, no es feia servir.
Vaig entrar a l’habitació, moqueta marró fosc, magnífica, agafo
Bach, i,... no hi havia tocadiscs! Algú l'havia robat. Passejo pel pis i aparentment, res havia desaparegut.
S'havia complert, però per una via diferent que no podria escoltar música. 
No detallaré la nit, telefonades, temors, el "tranquil, Jordi tranquil”, que ara ens fa riure, però aleshores va ser una alenada d' esperança. Però, malgrat tot, la nit sencera vaig estar obsessionat en qui havia robat el tocadisc?- Al meu cap em ressonava la
meva frase, ..."que aviat no ens deixaran escoltar musica".
A l’endemà, afortunadament, ja era evident que l' intent de cop d'estat havia fracassat. Vaig anar, com cada dia a l'hospital. D'altra manera no hi hagués pogut anar, encara massa recent teníem el record de Xile i les places de braus.
Els diaris i la televisió van repetir escenes i imatges. Jo em vaig adonar, que durant dos o tres anys havíem tingut a en Tejero al menjador.
Que m'empatollo? Doncs si, arramblat a la llar de foc de marbre del menjador, un amic, ex-estudiant de medicina, hippie a l'Eivissa, que feia titelles ens havia deixat una figura sobre un pal de fusta, un tricorni verd i un guàrdia civil, amb el mateix mostatxo que el del Tejero.
Algú va fer el comentari de com s'hi assemblava. Jo vaig callar, ningú la va retirar. 
I mai sabré que va passar amb el tocadisc. Em vam comprar un altre. Conservàvem els altaveus marrons que feien joc amb la decoració de l’habitació, també magnífics. 

Mes o menys a les 18 hores del dia 24, vaig posar ben alta la novena de Beethoven i em vaig posar a estudiar, com solia fer.