MAQUIAVEL.

Ja fa anys, el 83 exactament, dinant, m'enrecordo com si fos ara. 
A un bar, a Montbau, proper al Valle Hebron (els dos, però més ell, hauríem elegit un restaurant mes especial). Em va dir:
-"Morera, quins son els teus millor amics ? "-
-"Son ............."-
-"Doncs aquests son els que et trairan."- 

Ell era cap de Servei d'una especialitat mèdica, i ara jubilat, dedicant-se a altres activitats. Es pot dir que ha tingut una trajectòria professional merescudament exitosa.
Ho va reblar:
-"Morera, tu ets jove i innocent. Jo dormo amb Maquiavel a la tauleta de nit.!"-

Avui m'he enrecordat de l’anècdota. Fa uns quatre anys, vaig anar a un simpòsium d’actualització. Cada any es feia una mena de discussió de casos, força improvisada, però molt interessant. Es llegia el cas molt breument, el radiòleg descrivia les imatges  i algú de nosaltres el discutia. Quasi sempre érem els mateixos i després el patòleg donava el diagnòstic definitiu. Un patòleg discutia el cas, generalment era un invitat nord-americà, simpàtic, en presencia del patòleg local i sempre amb una informalitat atractiva. Tinc que confessar que en més d'una ocasió hi havia anat quasi sense preparar-me'l, perquè la reunió era poc exigent. 
La darrera vegada, repeteixo, la darrera vegada que vaig ser convidat em vaig preparar el cas. El vaig donar a una resident per a discutir-lo en sessió clínica. Així recollia l’opinió de tots. La resident va reaccionar perfecte i va fer una discussió molt bona. Es tractava d'una malalta d'uns 40 anys que, per fibrosi quística vint anys abans havia sigut trasplantada d’ambdós pulmons, - tants anys volia dir que a un Hospital estranger-,  i després per diverses complicacions, ironies de la medicina, havia tingut que ser trasplantada de ronyo per insuficiència renal, i en l'actualitat tornava a estar amb diàlisi. Amb això s'havia precipitat una insuficiència respiratòria, amb uns pulmons "blancs" difusament afectats.
La resident, -i tothom -, va pensar amb una infecció oportunista per la immunosupressió, la majoria s'inclinava per pneumonitis carinii, i jo, perquè volia un diagnòstic mès rar i algun detall ètnic de la pacient, m'inclinava per una estronglioidosi pulmonar. Vaig dir que defensaria aquest diagnòstic, sense negar tots els altres possibles.
El dia de la discussió em vaig llevar mes d’hora, tres quarts de sis. Vaig tornar-me a llegir el cas, vaig reparar en algunes dades analítiques, i eureka !... ho vaig veure clar, aquella pacient tenia un hiperparatiroïdisme secundari, i el pulmó era calci precipitat en els alvèols amb l'edema de pulmó. N'havia vist un cas igual, dolorós per cert, en una persona apreciada, i algun cas publicat que ràpidament vaig localitzar gracies al pub.med. 
Era l’últim cas que es discutia. El vaig plantejar com si fos una infecció oportunista, però vaig dir que aquell mati ho havia vist clar, "edema càlcic per hiperparatiroïdisme i insuficiència renal i diàlisi crònica”.
Surt el patòleg, conegut meu, que actualment estava a un hospital angles fent patologia de trasplantats.
Va presentar els slides, amb magnífics dipòsits de Van Kossa o sigui de calci. Com un nen, des del seient vaig fer el signe de la victòria. 
Suspens a la sala. Ningú m'ho havia pogut xivar.
El patòleg finalment va dir que es tractava d'una infecció i que els dipòsits de calci eren irrellevants. Vaig aixecar-me defensant el meu raonament, al fi i a la cap, ell no n'havia vist cap cas prèviament.
A l'any següent no em van convidar, que estrany sent com era un assidu i a més, donant "espectacle".

Vaig arribar a casa, i em vaig baixar " El Príncep de Maquiavel”. Peró vaig pensar que ja no hi era a temps, no el penso llegir.