dijous, 24 de març de 2016

EL CEMENTIRI DE MONTMARTRE.


Ho tinc que confessar. Potser no era culpa meva, potser era culpa de les guies turístiques perquè malgrat la paüra que em fa la mort, va haver-hi un temps que quant visitava una ciutat anava a veure els cementiris, en general per les obres escultòriques que hi contenen, però també per la mitomania cap els personatges històrics que hi reposen. (En general no sóc mitòman, crec)
Al 1976, em sorprenc a mi mateix, però és veritat, vaig depositar durant la meva primera visita a Londres, a les afores, a Highgate, una rosa roja a la tomba de Marx. 
Haig de dir que el cementiri més plàcid, no bell, sinó més quotidià, és el de Savannah, a EEUU, representat a una pel·lícula de Clint Eastwood, "Mitjanit en el jardí del bé i del mal", magnífic film, amb protagonisme del cementiri, malgrat està insuficientment mostrat , (filmat de nit). Està magníficament integrat en el parc més gran, entre tots els múltiples parcs d'aquesta ciutat “surenya”, “atmosfèrica” i ignorada. 
O el de Gènova, amb escultures de Miquel Àngel.
Doncs bé, entre els més "glamurosos" està el de Montmartre.
Eren els finals dels setanta. Tombes que recordi, per exemple, la de Berlioz. Però també la de la dama que va inspirar a Dumas, “La dama de les camèlies”, símbol de totes les víctimes de la tuberculosi, responsable, en part, creuria, de l'esperit del romanticisme.
Però me'n interessava una tomba especialment, la de Charcot, professor de medicina i metge mític del Segle XIX a la Salpetrière. M'hi vaig deturar. Jo no estava sol. Suposo que per avorriment, se'm va acostar el guarda del cementiri. Era la tarda, no faltava massa per a fer-se fosc però encara amb la claror imprescindible. No massa alt, grassonet, vermell de cara. Em va preguntar.
-"Vostè sap qui era Charcot?"-
-"Si, si, sóc metge."-
-"Se n'expliquen meravelles."-
-"Si en aquell temps era un gran metge."-
-"Jo, sap, tinc un problema mèdic que ningú no em soluciona."-
-"Si, vostè és un gotós, té gota."-

Era fàcil deduir-ho
Vaig pensar que s'agenollava, com a una pel·lícula d’indígenes i exploradors.
Li vaig explicar que no era res de particular la meva deducció. Però va insistir, que li donés l'adreça. Em va dir
-"Si passo per Barcelona, vinc a visitar-lo."-
-"Com vulgui, però no cal, a Paris hi han excel·lents metges."-

Amb la conversa ja era fosc. Ja ho havia vist tot.

A Barcelona també hi han cementiris amb bellesa, com Montjuïc, decantat a la muntanya. Al del Poble Nou, diuen que amb grups escultòrics modernistes, he evitat visitar-lo. Sé que hi està enterrat el Salvador Puig Antich. 
N'hi han amb vistes al mar, com el d’El Masnou mateix, i el de Cadaqués, anant cap a Port Lligat, que la primera vegada que el vaig veure, en va esborronar, no puc dir perquè.
I el d'Igualada, on vaig néixer, amb una famosa ampliació de Miralles, no hi vull anar.

Publica un comentari a l'entrada