LA DAMA Y LA LIEBRE.

Igualada, menjador de casa, 20 metres quadrats, dividit en tres parts, una taula camil·la on s’hi menjava normalment, una taula central, on s'hi menjava si hi havien convidats o en festes especials, i en un racó de la paret, un moble llibreria, no massa alt, d'estil decó senzill i a damunt una radio, una Telefunken, on hi escoltàvem els programes, des de Taxi Key a La Ferida Lluminosa. El meu pare, en nits d'insomni intentava  sintonitzar radio Pirenaica.

El meu pare, la biblioteca principal de llibres la tenia al despatx, més ampli, en una llibreria de tres cossos, d’estil alfonsí.
Recordo alguns llibres de les estanteries del menjador.
Tres llibres em seduïen i que vaig llegir de petit abans dels vuit anys: "La lncógnita del Hombre” d'Alexis Carrel, que després va ser Nobel de medicina, “La Història de San Michele” d’Axel Munthe, i “La Dama y la Liebre”, que després he sabut que era de John Layard. 
Es curiós perquè el dos primers els menciona Gabriel Marquez a la biblioteca del patriarca de “100 Años de Soledad”. Probablement van ser el que ara en diríem best- sellers. Els dos els he recuperat i he rellegit sense gran emoció.
També hi havien altres llibres, textos d'anatomia, de fisiologia, de mèdiques. Crec que un d'ells era tenia tres toms i estava dirigit per un tal Bergman. Els fullejava.
Em deuria impactar molt, ja que me'n recordo amb gran detall i precisió, un d’ells, “La Dama y la Libre”. Descrivia minuciosament a partir de la interpretació dels somnis d’una pacient, un nou arquetip, la llebre, símbol de l'auto sacrifici de la mare, esplèndidament il·lustrat i recolzat per obres artístiques i textos antics. 
Durant un temps vaig pensar que el llibre era de Jung. Doncs no, l’autor era John Layard, seguidor de Jung i que s'havia psicoanalitzat amb ell,  antropòleg, nord-americà.

M'agradaria tornar lo a llegir. Entraré a internet a buscar-lo.