dimarts, 8 de març de 2016

LA CAPUTXINADA.

Érem a la sala central, deuríem estar la majoria de nosaltres reunits, al voltant del migdia i el què va passar no ho havia vist mai. Un dels assistents, jove, no més de 20 anys, va volar per damunt dels nostres caps. Després ho he vist en pel·lícules d’acció: Schwarzenegger,Van Damme, Chan... 


Era l'entrada de la policia, el final del setge de la Caputxinada, 
Varen haver crits i ordres, corredisses, cops. Veig nítida la imatge del capità del grisos, un armari, el què va fer volar el company anònim i en Joan Creix, menut, amb bigotet, pistola en mà, com si volgués disparar a l'aire i després adaptant-se-la al puny i repartint cops, reforçat per la culata.
Havien sigut quasi tres dies, dues nits, n'hi ha un llibre de Creixells, del 1987, descatalogat, que va fer una crònica minuciosa.
Recentment  ha sortit un altre llibre,de Clara Fons i també  un extens article a Sapiens. I la memòria, i les hemeroteques, i sobretot un reportatge fotogràfic obtingut clandestinament a l’interior del recinte dels caputxins, per Guillem Martinez Campos
Avui dissabte 5 de marc, quant escric els records d’aquells tres dies a l’anecdotari del meu blog, veig que el diari “Ara.cat” conté una  informació detallada. 
L'acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, tenia una major profunditat que l'estricte Manifest. Per a mi va ser un assaig d’Assemblea Constituent, que ara els avatars polítics han fet que el terme torni a ser d'actualitat. Jo hi era com a membre de l’anterior Junta de Delegats, i altres motius. Això no importa.
Com que l'anecdotari és mèdic, nomes parlaré tangencialment de l'acte.
En acabar l’Assemblea de la primera tarda del 9 de Març, després de que es conegués el setge, sense gairebé queviures al convent, aïllats del món exterior, havien tallat les línies telefòniques i podien fer-ho amb l'aigua, algú em va demanar que donés alguns consells als reunits. No sé si hi ha document gràfic d’això, ho sabré dimecres, vaig pujar a l’escenari i agafar el micro. La veritat és que vaig dir quatre tonteries, dosificació de calories imprescindibles, poca sal, i aigua la justa.
A l’endemà em van fer veure els dos personatges mes delicats: Manolo Sacristán i Salvador Espriu. Recordo una conversa, a l'aire lliure, terrassa o balcó solejat del convent. 
Sacristán, tenia uns 40 anys, un mite," el Sartre" espanyol, havia petit tuberculosi de jove, i li havien extirpat un ronyó posteriorment pel mateix motiu. Estava preocupat per la funció renal. No vulnero cap secret professional, aquesta informació mèdica consta  en un “you tube”. 
Espriu, amb aire malaltís, també hi consta a Viquipèdia, estava molt angoixat per la seva salut, deuria tenir uns 55 anys. No hi hagueren més problemes mèdics.
Vàrem dormir de nit sobre papers de diari, menjar mínimes calories que havíem de compartir amb la comunitat que ens acollia. Sabíem que era un moment històric. Alguna parella es deuria fer en els tres dies.
Em van impressionar, Garcia Calvo, ja expulsat de la Universitat de Madrid, Rubió per l'edat i la saviesa, Joan Oliver per l'aire valent optimista i juvenil amb 67 anys( Creix però no et multipliquis...),i moltíssims d’altres. 
I entre els meus companys, Quim Boix, després torturat, Xavier Ortega, del que no en sé res ara, i alguns ídols meus, més a l'ombra aleshores, com Andreu Mas Colell i Enric Argullol, i amics com Pau Verrié o Robert Rodriguez Roisin.

Ah! i efectivament, l’agent de la CIA infiltrat, també era estudiant de medicina, alt, de pares estrangers, educat, atractiu, bones notes, tot això és conegut.

Quin privilegi haver-hi estat, i poder-ho recordar, 50 anys després, és a dir mig segle després.

Publica un comentari a l'entrada