dimecres, 5 d’octubre de 2016

EL TEOREMA DE VILADÉS.

Manuel Viladés, escolapi, professor de matemàtiques, alt, fort, dissimulat per la sotana negra com el carbó. 
La sotana els homogeneïtzava, ...portaven pantalons o faldilles?, ...anaven sense mitjons?, (... Mao els va copiar?), ...duien corbata?
Va tornar a l'escola d'Igualada on havia nascut quan ja era gran. 
Jo deuria fer 2on de batxillerat, un "crio".
Imposava, les celles gruixudes, els pels llargs que li sobresortien de les mànigues de la sotana, l’absència de somriure. 
Segons com podia recordar Nosferatu.
Nosaltres vam ser els primers alumnes del seu darrer període. 
Era quasi cec, una miopia extrema, problemes de retina afegits, ja no duia ulleres, si havia de llegir ho feia amb una lupa.
El meu pare l'havia conegut de jove, eren amics, un avantatge.
Explicava matemàtiques diferent, més avançades.
Es va tenir que crear una segona figura de “profe” de matemàtiques, més a l’abast, de reforç.  
Se n’expilaven moltes llegendes urbanes, com que havia sigut jove díscol, es deia que de petit caminava perillosament per damunt de la barana del pont de Montbui, sobre l'Anoia o que havia tingut un desengany amorós que l’havia portat al seminari. 
De més a prop era un tros de pà. 
Els diumenges sovint venia a dinar a casa i la meva mare coneixia les seves debilitats, canelons, oca rostida, perdiu a la vinagreta, paella, pastissos de Can Fidel Serra, cafè fort.
Però a classe, era colèric, amb els seus forts crits feia tremolar la paret, i el rector, una mica afeminat, crec que li tenia terror.
Ens tenia prohibit fer operacions amb números, tot algebraic.
L’anècdota més espectacular que recordo es la següent. 
S'havia incorporat a mitat de curs un alumne nou. Deuria ser a 5er curs de batxillerat. En un moment donat va escriure a la pissarra 3.14 en comptes de número Pi. 



El que va venir després, una tempesta.Va ordenar que li portessin moltes capses de guixos, d'aquell blancs, llargs, prims pels dos extrems. 
Abans he dit que era alt. Efectivament va començar a escriure des del vèrtex superior: 3.1415926535 8979323846 2643383279, ....fins el vèrtex inferior. Anava trencant guixos, com si fos un bateria de jazz en èxtasi, i obrint noves capses...quants decimals va escriure? Al menys 500 o potser més. (Per computadora, aleshores se n’havien determinat uns 3.500, ara més de dos bilions). 
Aleshores, rondinant, fatigat, va dir:
-" Si voleu escriure números, escriviu al menys aquests."-

A continuació se'n va anar aïrat, relliscant amb la pols dels guixos, cop de porta que va fer tremolar l'aula.
Jo el vaig conèixer bé, els dissabtes, voluntàriament, a mi i al meu germà, ens donava classes, bondadós, didàctic, ensenyant-nos a pensar.
Nosaltres deuríem ser quasi la darrera promoció, quasi cec del tot encara llegia revistes russes de matemàtiques,  qui sap com li arribaven, amb la lupa a un centímetre.
Entre les llegendes urbanes es deia que al 1923 quant Einstein va fer una estada a Barcelona, ambdós s'havien conegut. 
No és una llegenda que havia estat un estudiós de Hegel, i que al 36, en ple bombardeig a Barcelona, brandant uns papers a la mà i cridant a un deixeble seu: 
-" Ja ho tinc, ja ho tinc, un nou teorema, el Teorema de Viladés."- 

Tot i així, als meus pacients, sempre els hi dic: 
-"No, no, jo no soc de ciències, soc de lletres, es a dir, d'humanitats."-

Publica un comentari a l'entrada