OLAF ULVESTAD.
Potser mai he explicat que el segon curs de medicina el vaig fer al bar de la facultat, no pensin malament, sóc aiguader absolut, el cafè aleshores no m'agradava, l'aigua mineral existia? I a més no tenia diners per pagar-me-la. El bar estava situat, a prop del pati central i freqüentment estava ple com un ou.
Hi havia uns sofàs a la paret en forma de L, l’entapissat era de color verd envellit, de vellut de mala qualitat. A segons quines hores havia que batallar per poder- se asseure o fins i tot per acostar-se a la barra.
No recordo si hi havia més d'un tauler d’escacs.
Era de tipus reglamentari i les peces també.
Recordo tres contrincants, érem quatre els que sempre jugàvem alternant-nos. Només d'un d’ells no he perdut la pista. No crec que es molestin si en dic els noms. Un d'ells, neuròleg, Dr Miquel, especialitzat en patologia extrapiramidal, havia guanyat algun torneig de rápides, estava federat, potser jugava amb el Sant Andreu, discret, de poques paraules, lleial, de color trencat, tímid.
Fa molt poc me'l vaig trobar, ell anava acompanyat i jo també. Sempre que me'l trobo m'intenta convèncer de jugar per correu, i retornar.
El segon es deia Coromina o Corominas, extravertit, molt ràpid també, molt competitiu, agressiu jugant i de paraula, sense malicia, també federat i de categoria preferent. L'he perdut de vista. Els dos clarament superiors a mi. L'altre es deia Colomé, més reflexiu, menys brillant, rocós, poc expressiu.
No es pensin que no estudiava, simplement no anava a classe, vaig inaugurar la meva dosi d’heterodòxia.
A l'any següent el meu esport era llençar octavetes.
On havia començat a jugar a escacs?.
El meu pare me'n va ensenyar de petit, suposo que també per estimular-me. El meu oncle Joan, pagès, pagès, havia tallat un joc d'escacs magnífic, amb fusta de boix, desertor, amagat al Bages, i segurament rodejat d'altres que van ensenyar-li. No jugava malament i les nits de vacances a la masia propiciaven alguna partida d’última hora amb la llum de carburo.
A Igualada hi havia molta afició. Als 12, 13, 14 anys el meu germà Pius i jo, a l'estiu anàvem a la Granja Pla, tampoc consumíem, era la seu de l'equip d'Igualada de primera divisió.
Tants taulers com contrincants com mestres que volguéssim.
Allí vaig veure per primera vegada a Olaf Ulvestad.
Es troba a wikipedia la seva biografia, i a internet hi ha un post signat el 17 de Març del 2013, que intenta fer-li justícia.
El meu germà Pius el coneixia molt millor que jo.
D’origen noruec, de família humil immigrant a Estats Units, va néixer al 1912 i va morir 2000.
Havia guanyat tornejos importants, havia jugat amb l’equip d'Estats Units i havia editat revista d'escacs, i sobretot se'l coneix per la variant Ulvestad, de l'apertura de quatre cavalls. A més era especialista en partides simultànies a cegues.
Com havia anat a parar a Igualada?. No ho sé.
Va arribar a Europa amb les tropes americanes a la segona guerra mundial i va formar part de comandos especials antitancs. Va estar a l'Africa contra les tropes del general Rommel, i al meu germà li va explicar l’estratègia d'aquests comandos antitancs, formats per cinc combatents, on no com als escacs existeixen les taules (els empats), nomes existia guanyar o perdre.
No com amb el gran mestre Berstein en que va empatar fer 1-1, aquí totes les partides estava obligat a guanyar-les, però amb ferides a l'ànima de les que segurament fugia.
De físic imponent, 1.95, trets nòrdics, ja calbejant, admirador de Gershwin, baríton no professional, cantava les melodies de Cole Porter, i també Gospel. Era difícil distingir la frontera entre esperit bohemi i l’estrès posttraumàtic. Mentre vivia a Igualada, jugava, professional a l'equip de l’Espanyol, campió de lliga d'escacs, sempre de primer tauler.
El meu germà va intimar, venia a casa nostre i varen pactar que el meu germà li donava classes de català i ell d'escacs. Un intercanvi.
Va cantar, al Cercle Mercantil d'Igualada, al si de l’organització Lacetania.
No cal dir que el meu germà sempre em guanya a escacs.
*: una referència experta trobada a internet sobre el pas del mestre Ulvestad per Espanya: http://www.ajedrez365.com/2013/04/olaf-ivan-ulvestad-primer-neo-profesional-del-ajedrez-en-espana.html
Hi havia uns sofàs a la paret en forma de L, l’entapissat era de color verd envellit, de vellut de mala qualitat. A segons quines hores havia que batallar per poder- se asseure o fins i tot per acostar-se a la barra.
No recordo si hi havia més d'un tauler d’escacs.
Era de tipus reglamentari i les peces també.
Recordo tres contrincants, érem quatre els que sempre jugàvem alternant-nos. Només d'un d’ells no he perdut la pista. No crec que es molestin si en dic els noms. Un d'ells, neuròleg, Dr Miquel, especialitzat en patologia extrapiramidal, havia guanyat algun torneig de rápides, estava federat, potser jugava amb el Sant Andreu, discret, de poques paraules, lleial, de color trencat, tímid. Fa molt poc me'l vaig trobar, ell anava acompanyat i jo també. Sempre que me'l trobo m'intenta convèncer de jugar per correu, i retornar.
El segon es deia Coromina o Corominas, extravertit, molt ràpid també, molt competitiu, agressiu jugant i de paraula, sense malicia, també federat i de categoria preferent. L'he perdut de vista. Els dos clarament superiors a mi. L'altre es deia Colomé, més reflexiu, menys brillant, rocós, poc expressiu.
No es pensin que no estudiava, simplement no anava a classe, vaig inaugurar la meva dosi d’heterodòxia.
A l'any següent el meu esport era llençar octavetes.
On havia començat a jugar a escacs?.
El meu pare me'n va ensenyar de petit, suposo que també per estimular-me. El meu oncle Joan, pagès, pagès, havia tallat un joc d'escacs magnífic, amb fusta de boix, desertor, amagat al Bages, i segurament rodejat d'altres que van ensenyar-li. No jugava malament i les nits de vacances a la masia propiciaven alguna partida d’última hora amb la llum de carburo.
A Igualada hi havia molta afició. Als 12, 13, 14 anys el meu germà Pius i jo, a l'estiu anàvem a la Granja Pla, tampoc consumíem, era la seu de l'equip d'Igualada de primera divisió.
Tants taulers com contrincants com mestres que volguéssim.
Allí vaig veure per primera vegada a Olaf Ulvestad.
El meu germà Pius el coneixia molt millor que jo.
D’origen noruec, de família humil immigrant a Estats Units, va néixer al 1912 i va morir 2000.
Havia guanyat tornejos importants, havia jugat amb l’equip d'Estats Units i havia editat revista d'escacs, i sobretot se'l coneix per la variant Ulvestad, de l'apertura de quatre cavalls. A més era especialista en partides simultànies a cegues.
Com havia anat a parar a Igualada?. No ho sé.
Va arribar a Europa amb les tropes americanes a la segona guerra mundial i va formar part de comandos especials antitancs. Va estar a l'Africa contra les tropes del general Rommel, i al meu germà li va explicar l’estratègia d'aquests comandos antitancs, formats per cinc combatents, on no com als escacs existeixen les taules (els empats), nomes existia guanyar o perdre.
No com amb el gran mestre Berstein en que va empatar fer 1-1, aquí totes les partides estava obligat a guanyar-les, però amb ferides a l'ànima de les que segurament fugia.
De físic imponent, 1.95, trets nòrdics, ja calbejant, admirador de Gershwin, baríton no professional, cantava les melodies de Cole Porter, i també Gospel. Era difícil distingir la frontera entre esperit bohemi i l’estrès posttraumàtic. Mentre vivia a Igualada, jugava, professional a l'equip de l’Espanyol, campió de lliga d'escacs, sempre de primer tauler.
El meu germà va intimar, venia a casa nostre i varen pactar que el meu germà li donava classes de català i ell d'escacs. Un intercanvi.
Va cantar, al Cercle Mercantil d'Igualada, al si de l’organització Lacetania.
No cal dir que el meu germà sempre em guanya a escacs.
*: una referència experta trobada a internet sobre el pas del mestre Ulvestad per Espanya: http://www.ajedrez365.com/2013/04/olaf-ivan-ulvestad-primer-neo-profesional-del-ajedrez-en-espana.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada