HENNA.

Joan Vivancos, Lleida, bon clínic, ja he parlat d'ell, mestre de molts, bona persona, histriònic explicant, periquito, amant del Jazz, d’esquerres no definides, generós, ràpid diagnosticant, estudiós, heterodoxa, iconoclasta, nascut a Murcia, a Calasparra, deuria conservar un esperit “anarco” del llevant, una testa notable de buldog, parcialment calb, puro a la mà, aparentment masclista, podia ser seductor, tendre, sentimental, tou com la mantega. Els deixebles l’adoràvem. Per un Hospital Clínic jeràrquic, era incòmode.

Pare tramviaire, jubilat, orígens humils. Boig pels pares i els fills, arrossegava un parell de tragèdies terribles: la primera, la seva dona atropellada pel tramvia pel carrer Muntaner i la segona, un fill malalt.

Presumit, no orgullós, esperit hedonista, amant de les comèdies americanes. Elegant, roba sempre a mida, la millor, un pel dandi.

Clientela abundant, fidel, no tenia problemes econòmics però era més ric d’ànima que de butxaca.

Tinc tantes històries...

Un cas difícil. Un marit ric, preocupat perquè any rere any arribant maig la seva dona patia uns exantemes generalitzats.

Els millor dermatòlegs s'havien rendit, s'havia a fer sessions clíniques del cas.

La pobre dona se'n anava a Galicia, d'on provenia, i el marit home de negocis pròspers als pocs dies rebia una trucada: 

-"Oye Juan, que ya estoy curada. Las aguas de Galicia me curan."-

-"Ay, Manolita, que alegria me das. No vuelves?"-

-"Que va!, hasta Septiembre no puedo."-

-"Uy, me sentiré muy solo."-

Al final es va diagnosticar. Crec que en Vivancos va malfiar de que les aigües gallegues ho curessin tot.

I a l’any següent ,va provar amb diversos dissolvents, aconseguint “el miracle” de curar el misteriós exantema.

No és difícil d’imaginar la continuació.

Una “meiga” casolana,(haberlas haylas), sí a Barcelona, una artista, ajudava a paisanes amb “morriña” de connotacions infidels.

En Vivancos, extremava al màxim el seu histrionisme, amb els ulls esbatanats, cada cop que ens ho explicava.

El marit la volia matar. No per les banyes, pels diners gastats amb tots els metges que l'havien vista.

El pigment estava, molt aconseguit, saviesa secular de “meigas”.

Henna? No, no, la Henna encara no es coneixia.